Vertígens evolutius
Recollia El Punt ahir que el Museu d’Història de Girona rebia el primer micròfon de Ràdio Girona per on es llegien els comunicats en temps de la Guerra Civil, mostrant en una foto de postal antiga una locutora preciosament empolainada i a punt de llegir un butlletí. En veure-la em venia la imatge de la meva àvia Lola escoltant cada tarda des de la Vall d’en Bas El consultorio de Elena Francis en una enorme Marconi, objecte sagrat que els nens no podíem tocar. No sé si ho feia mentre cosia algun botó, o si cosia algun botó per tenir el moment radiofònic enmig dels quefers pagesos. El cas és que a l’hora en punt la melodia no fallava, i durant el programa no es toleraven interrupcions, com tampoc en el pronòstic meteorològic, quan l’avi Ton manava callar fins i tot les mosques. Això que sembla remetre’ns a l’any mil, passava a la Garrotxa dels setanta, ja veieu. I qui m’hauria dit que no gaire més tard, el 1984, començaria jo com a corresponsal a Barcelona d’un esportiu, el Diario As, sent sense saber-ho la primera periodista de tennis dona de l’Estat espanyol. Això, que no poques anècdotes em va dur a viure, comportava una feina tan 2.0 com escriure les cròniques a mà, trucar a Madrid “a cobro revertido”, i sentint la veu del telefonista “Sí, acepto”, que em connectés amb un dels tres taquígrafs per dictar-li el meu text. Un autèntic purgatori, donat que els noms dels jugadors eren sovint estrangers i calia lletrejar-los, que els resultats en una ronda inicial són inacabables, i que el meu interlocutor sabia d’aquest esport el que jo de física nuclear. Tardaria uns anys encara el fax, i amb ell enviar el treball escrit en una petita Olivetti portàtil que conservo. I a poc a poc, el mòbil. Com fardava el company de l’Agència Efe exhibint aquella maleta amb auricular des de la qual es podia comunicar amb la central d’Espanya assegut a les graderies de Roland Garros! Després, a finals dels noranta els ordinadors guanyarien terreny, i més amb la irrupció d’internet i el bolcat directe dels articles a la plantilla del rotatiu. Des de la connectivitat actual semblen històries de vella, però qui ho relata té a penes seixanta anys. I quan ho fa recorda el vertigen dels seus majors davant l’evolució, que ella jutjava ben innocent. Ves per on, ara a mi em passa el mateix.