Sonaren cinc campanades

El 17 de febrer va fer 50 anys del 0-5 al Bernabéu. I demà, de la lliga d’en Cruyff, la primera després de catorze anys. Tota una vida. Són d’aquells dies que queden marcats al cap dels que els vam viure i els vam veure per televisió. De fet, recordo molt més les repeticions del partit i dels gols que s’han fet en els aniversaris rodons dels darrers anys que no el partit en si mateix, que vaig veure a casa, en blanc i negre, però sí que ho rememoro com un esclat de joia. El 0-5 al Bernabéu, aquella mítica alineació que ens vam aprendre de memòria aquell any en què el Barça va tornar a guanyar una lliga després de catorze temporades. L’alineació la tinc al cap: Sadurní, Rifé, Torres, Costas, De la Cruz, Juan Carlos, Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial. Però aquell 17 de febrer del 1974 no va ser Sadurní qui va jugar sota els pals, sinó Pere Valentí Mora, un gran porter que va haver d’esperar temps i cessions per debutar en el primer equip. Un gran porter que va coincidir amb Sadurní, que sempre acabava jugant, i el fitxatge de Reina, Artola i d’altres que li van barrar el pas malgrat les seves condicions. Aquell dia va jugar i ell mateix ha rememorat que aquella cosa dels culers, aquell “ai, ai, ai”, també li va rondar pel cap, sobretot els primers vint minuts en què l’omnipotent Real Madrid, aquell que TVE presentava com “l’equip de tots els espanyols”, va caure estrepitosament. La victòria al Bernabéu pràcticament va certificar la lliga d’un Barcelona que havia començat fatal, però que amb el debut de Cruyff, retardat administrativament fins a la vuitena jornada, va empalmar victòries.

Aquella lliga conquerida demà farà 50 anys la vam celebrar amb els companys de sisè de batxiller del Vicenç Vives a Alacant, on acabàvem el viatge de final de curs. Aquell dia, després de la victòria al camp de l’Sporting (2-4), emetien el Madrid a la tele contra l’Elx i vam anar a celebrar la lliga a un bar madridista. Era una mena de revolta. Semblava que tot era possible. Franco ja estava molt gran, tot i que va durar any i mig més i va signar encara sentències de mort.

Sempre que hi penso, em ve al cap La Trinca i la seva Botifarra de pagès. Nascuda per collonar-nos, la gent se la va aprendre al peu de la lletra. “Catorze anys de passar gana, catorze anys d’anar fent figa, potser sí que eren molts anys, catorze anys sense una lliga”. Allò d’“hem portat a Barcelona les millors cuixes del món”. La famosa tonada del “Cruyff, Cruyff, Cruyff”. Sí, era una collonada, però es va elevar a nivell d’himne dels d’una generació que ens havíem fet del Barça sense veure’l guanyar mai. “Sonaren cinc campanades, allà a la Porta del Sol, cinc cops plorà la Cibeles, Madrid estava de dol, pels carrers es comentava: en Flandes se ha puesto el sol.” Després, en la copa, el Madrid va guanyar 4-0 perquè no hi deixaven jugar els estrangers i, sense Cruyff i Sotil, allò era una altra cosa. Però la cançó ha quedat i llavors mai ens imaginàvem que patiríem tant fins a l’arribada de Guardiola. I els alts i baixos constants que vol dir ser del Barça. Però aquell any vam treure el ventre de pena. Eren millors, golejaven i Sotil va poder trucar la seva mare: “Campeonamos!”