Canvis?

No Em Canviïs La Llengua és un grup de quatre persones del tot informal i sense ànim de lucre (ni subvencions) que durant els últims anys ha anat arreu de Catalunya per escoltar les experiències dels catalanoparlants nascuts a l’estranger (dels quals hi ha centenars de milers). Precisament, la fundadora d’aquest grup, la peruana Rosario Palomino, s’havia frustrat tant, a causa del fet que malgrat haver après el català cap català nascut a Catalunya l’hi parlava, que va decidir investigar si hi havia situacions semblants a la resta del país. I el que hem anat trobant (confesso que soc un dels quatre) és que el gran drama lingüístic de Catalunya no és que l’Estat espanyol estigui fent mans i mànigues per reduir l’ús del català –que també–, sinó que els mateixos catalanoparlants de tota la vida tenen problemes aparentment psicològics a l’hora de fer servir el seu idioma amb una persona que identifiquen com a estranger, fins i tot si aquest estranger comença parlant-los en català. Atès que hi ha un milió i mig de residents catalans nascuts a l’estranger, i molts més catalans nascuts que tenen fenotips no-europeus, es pot afirmar que aquest obstacle autoimposat pels mateixos catalans blancs és l’amenaça número u a la supervivència plena de la llengua. A propòsit, dimarts l’editorial Nexum va presentar el llibre No em canviïs la llengua, amb testimonis de 31 catalanoparlants nascuts a vuit països llatinoamericans, tres països africans, 11 països europeus i tres d’asiàtics o sud-asiàtics. La presentació va anar bé, amb la llibreria Ona plena com un ou; i un final inoblidable: l’Oyuna, procedent de Buriàtia –una república siberiana prop de Mongòlia–, va entrar a l’escenari en ple vestit nacional buriat i va cantar País petit amb una passió commovedora. Als de Cs (o Vox o del PP), els hauria causat un curtcircuit cerebral com una casa de pagès. Però no hi eren, és clar.