Llegir, la pausa confortadora

En haver fet el tomb de l’any, que sembla reblat al moviment circular, torna, perenne, Sant Jordi. I Sant Jordi vol dir llibres. Llibres i roses, certament. Però, llibres sobretot. Llibres que demanen de ser llegits. I si de llegir és de què es tracta, sempre fa de bon tornar a l’entrada que Joan Fuster dedica a la lectura en el seu Diccionari per a ociosos. Hi diu que en el món aquest que ens ha tocat de viure tenim tendència a l’evasió, a la fuga, per mirar d’evitar la cara menys amable de la realitat immediata. I llegir n’és una, d’evasió, en tots tres tipus de lectura: lectura per formació, lectura per informació i lectura per oci. Hi ha lectors que defugen les novetats, es refugien en els clàssics i els defensen com un valor segur. I argumenta Fuster que si la cultura, acceptada com un patrimoni, i els clàssics, consagrats com a valor innegable, continuen tenint sentit és per la permanència en l’ordre de les vigències actuals. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent modern, actual. Però llegir no és fugir.

Es llegeix, i segueixo l’argumentació de Fuster, per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres i per comprendre el temps que ens toca de viure. “Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta”. Però és ben cert que en aquest comprendre no tothom li demana el mateix, a la literatura. I Fuster distingeix dos tipus de lectors: el que busca en el llibre de creació (poesia, conte, novel·la) un viatge al món de les grans fantasies humanes i que el que pretén, a través del llibre, és acostar-se a una comprensió més subtil del món. Per bé que també hem de comptar amb el lector professional: el que llegeix per vocació o per obligació. Els altres dos tipus de lectors difereixen de qui llegeix per obligació en el que és el vessant lúdic de l’acte de llegir, que “constitueix el gran ressort del mecanisme normal de la lectura literària”.

Llegim per distreure’ns, per divertir-nos. “La lectura literària s’intercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora”. Hi ha plaer i gaudi estètic, en la literatura, bellesa que comparteix amb les altres arts, amb la particularitat, però, que el llibre, en vers o en prosa, fa “referència constant a l’esdeveniment humà en la seva cara més explícita”. La poesia i la novel·la viuen de l’home, es lliguen a ell, l’han de cantar o narrar, en les seves il·lusions o en els seus problemes, i és per això que el lector, alhora que s’enfronta amb el fenomen estètic, “s’embolica i es compromet amb el fragment d’humanitat que el llibre li ofereix”. Per això és que cadascú orienta les seves lectures segons les seves necessitats. I segons els seus gustos. Cada lector prolonga en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. Els uns, diu Joan Fuster, tractaran de trobar en la literatura un suplement de somni; els altres, un suplement de vida. Els uns voldran escapar, amb el llibre, de la urgència dolorosa amb què els assalta la vida; d’altres li demanaran un contacte més ampli amb l’amargor inevitable, voraç i temptadora d’aquesta mateixa vida. I com que, al capdavall, llegir és seguir vivint, cadascú ho fa a la seva manera.

De vegades passa que un no se n’adona, de com els llibres han estat una constant en la seva vida. I ho diu molt delicadament Gustau Muñoz en el pròleg a La vida dels llibres. Destaca com els libres li han “permès eixamplar la perspectiva del món i de les coses, construir una determinada visió de la realitat”. I és cert que més enllà de l’experiència personal i de la transmissió oral, dels coneixements que aporta la relació amb la gent que ens envolta, el llibre, tan pràctic i tan útil, fa un paper insubstituïble. Insereix, encasta –diu Muñoz– molts mons en el nostre món. Des que li ho vaig sentir per primera vegada, em vaig fer meu el pensament de Jaume Vallcorba “m’agraden els llibres per com ens acompanyen”. Que ben trobat! De la mateixa manera que em commou Pla quan diu “i a mi, una de les desgràcies més grans que em podrien passar és que no pogués llegir, que caigués malalt i que no pogués llegir”. Una vida sense Madame Bovary? Pas possible.