Tribuna
Cultura a glopets
Sovint tenim tendència a donar a la paraula cultura una significació majúscula i això no és gratuït. Ens ve de lluny. Els grecs la personalitzaven en la figura d’un déu, Apol·lo, que en companyia de les muses, governava el món de les arts, la música, la poesia, el coneixement... A l’edat mitjana, la cultura només era patrimoni dels nobles que, empolainats i vanitosos, assistien a representacions teatrals, a càrrec dels bufons de la cort, o gaudien de les cançons trobadoresques que exalçaven l’amor cortès, expressions culturals, totes, ben allunyades de la realitat del poble. Negar la cultura era garantir la submissió i, per aquest motiu, es dosificava fins a fer-la desaparèixer dels estaments més humils. L’Església, per la seva banda, sense anar més lluny i amb idèntic objectiu, va procurar, al llarg de molts anys, que la societat de la qual es beneficia fos al més ignorant possible, destruint directament a través de la temuda Inquisició o atresorant coneixement exclusiu a les extenses biblioteques de les grans abadies. Un poble inculte és un poble dòcil, temorós, manipulable, espremible...
No és estrany, doncs, que avui, que la cultura és gairebé a l’abast de tothom –i remarquem el “gairebé”–, sigui un bé tan preuat. I no només pel gaudi que suposa posseir-la, sinó també per la llibertat que representa conèixer-la. Llibertat d’acció, llibertat d’opinió, llibertat de decisió... I tot i que la cultura de vegades espanta, perquè no tots gaudim del bagatge cultural que voldríem i sovint les elits tanquen files al voltant d’un cercle de difícil accés –encunyant el terme cultureta per catalogar tot aquell que “pretesament” no està al seu nivell–, avui la trobem pràcticament a tot arreu, en la seva màxima expressió i en infinitat de formats. I si això actualment és possible, ho hem d’agrair als diferents implicats en la gestió cultural. Per una banda, als mateixos proveïdors de cultura, o dit d’altra manera, a músics, escriptors, cantants, pintors, poetes, escultors, actors... –podria continuar i anomenar cadascun d’aquests arts-ofici amb el seu símil femení, però ja em disculpareu–, figurants tots ells d’un escenari difícil on l’art que més desenvolupen és el del funambulisme. Mantenir l’equilibri a la corda fluixa, sense perxa ni xarxa protectora, esgota. Així i tot, surten una vegada i una altra a la pista per oferir tot allò que probablement Apol·lo els cedí com un do. No obstant això, la cultura està mal pagada i la corda cada cop és més prima. Per altra banda, és d’obligat compliment destacar la voluntat de les diferents institucions per afavorir l’accés a la cultura a tothom que hi estigui interessat, requisit absolutament indispensable, per descomptat.
Així doncs, em permeto agrair des d’aquí, per posar un exemple que visc de prop, la feina ingent que duen a terme el personal del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona, afavorint l’extensa xarxa de grups de lectura que creixen imparables per tot el territori gironí, fent viatjar els llibres de nord a sud i d’est a oest del territori. Institucions que, amb la seva tasca diària i moltes vegades desconeguda, afavoreixen el plaer de la lectura i el debat sobre literatura. Però no només viatgen els llibres, aquestes institucions també apropen l’autor al lector, ens faciliten catàlegs d’espectacles, subvencionen activitats culturals per tal que el poble, àvid o no, les gaudeixi. Però encara hi ha un altre factor, un element que possibilita l’accés a un tipus de cultura molt especial que emana directament de la voluntat dels pobles d’oferir joies culturals per al gaudi dels seus vilatans i, també, dels estiuejants que, en gran nombre, gaudeixen a casa nostra no només de sol i platja. Festivals musicals a dojo, presentacions literàries, obres teatrals de petit format, concerts en espais singulars, solistes que et fan tremolar d’emoció, jazz, blues, notes que no oblidaràs...
De tot això, m’agrada dir-ne cultura a glopets. Com aquell licor dolç amb el qual, tot primer, et mulles els llavis i, tot seguit, te’ls acarones amb la llengua humida per assaborir-ne l’essència. El sabor t’atrapa i en gaudeixes, lentament, fent petits tastets que degustaràs llarga estona. El regust t’acompanyarà i et preguntaràs quin celler magnífic ha creat aquella delícia. Ompliu-vos la copa de cultura aquest estiu, degusteu-la, assaboriu-la... Fins a l’última gota. Paraula de gironina.