Tresors amagats

Al bell mig d’Ullà, envoltada d’edificacions que pràcticament la desdibuixen, se situa la petita capella de Sant Andreu. Tot passejant per aquest poble, en trobar-se al seu davant, hom podria pensar que es tracta senzillament d’un habitatge de carreus amb una porta de llinda, orientada a migdia, com moltes de les que es poden localitzar en aquest Empordà nostre, tan farcit de testimoniatges medievals.

Del seu cos petit, rectangular, curiosament cobert amb volta de canó per ponent i volta apuntada per llevant, parteix una estança perpendicular que, antigament, feia les funcions de sagristia. El que us deia, un espai que, tot i petit de mides, hom voldria decorar amb evocadors materials recuperats d’una fira de brocanters. Una joia, vaja! I si bé la petita capella no ha estat mai un habitatge, sí que ha fet funcions civils, com a presó, com a escola, com a dependències municipals... Documentada des de l’any 1182, propietat de l’antic priorat de Santa Maria d’Ullà, les seves pedres ens parlen, però, de temps més remots. Segons la documentació podem dir que les seves arrels s’endinsen en l’època preromànica. En tenim, de coses antigues a casa nostra!

I pensareu que per què us parlo d’aquesta petita capella desdibuixada entre les edificacions d’un petit poble de l’Empordà? Doncs perquè justament això, aquest passat remot, aquests carreus, aquestes voltes de canó, aquestes llindes amb dates antiquíssimes que decoren els carrers dels nostres pobles són, justament, el que he trobat a faltar en la meva última sortida de casa.

Viatjar és cultura i també és descoberta. I no només és descoberta del país que visites, sinó també de totes aquelles coses meravelloses que tens a casa i que trobes a faltar en la panoràmica global d’aquella nova contrada. Tots els països tenen la seva història i, sovint, et sorprens, per exemple, de quina forma tan increïblement agosarada han arribat els corsaris a latituds realment remotes; o de la magnificència de la natura que envolta petits pobles edificats amb senzills mòduls de metall; o de com d’inclement pot ser la climatologia, mentre rius pensant en les temperatures irrisòries que t’esparveren durant el suau hivern mediterrani... I penses que viatjar és cultura, però en realitat és molt més que això. És recollir llavors. És veure com funcionen altres societats i meravellar-te’n. Sobtar-te davant la inexistència de papereres, perquè a ningú se li acut llençar un trist paper a terra. Descobrir que no cal tancar portes perquè ningú entra enlloc que no hagi estat convidat, com fa uns anys també succeïa a casa nostra. Despreocupar-te’n totalment per la cartera, encara que passegis pels carrers més isolats, perquè enlloc et sents amenaçat.

Viatjar és cultura, però també és saber apreciar allò que tens i que a d’altres manca. Com un país petit, el teu, pot aglutinar tanta història. Una història de la qual et sents orgullosa. Tan orgullosa que quan et pregunten d’on ets –que ja ho saben, perquè el teu anglès, après a la platja, et delata–, els expliques amb detall la situació d’aquesta meravellosa extensió de terra que estimes, entre l’Ebre i els Pirineus, acotxada pels vents de tramuntana i de llevant, acaronada pel ponent i el terral i solejada i brillant com un dia de primavera. I quan et diuen “Ah, Barcelona!”, tu arrufes una mica el nas perquè sí, de fet és Barcelona, però és molt més que Barcelona, punyeta, i acabes acceptant, perquè parlar a un islandès sobre Girona i les seves pedres –amb el teu anglès, après a la platja– requereix un temps de què no disposes, en aquest viatge.

I quan voles cap aquí, amb la motxilla farcida de noves experiències –amb records convertits en imatges que saturen el teu Oppo, amenaçant de col·lapsar-lo– i mires per la finestra d’un avió en el qual ja et comences a sentir còmode, t’adones de com n’és, de petit, el teu país, realment –amb Barcelona inclosa, sí–, i com de gran, la identitat que defensa. I és cert que el viatge t’enriqueix i et crea ànsies de més. Ànsies de marxar quan ets a casa. Ànsies de tornar a casa quan viatges.

Tornar a un petit país, el teu, amb identitat ferma, tan ferma com els carreus que decoren els seus carrers amb portals de llindes amb dates antiquíssimes, ancorats en èpoques preromàniques. A Sant Andreu d’Ullà, l’antiga capella, avui hi fem espectacles culturals. Una forma de viatjar, sense sortir de casa. Hi esteu tots convidats!

Paraula de gironina.