La Diada del 2024

El moviment independentista es troba en un moment de desànim col·lectiu. El mateix nou president de l’Assemblea Nacional Catalana, Lluís Llach, reconeixia fa pocs dies en una entrevista que el procés “no s’ha acabat, només està decaigut”. Sigui com sigui, alguns gestos polítics, de vegades, demostren que l’anomenada majoria independentista encara és capaç d’arribar a determinats acords, com el que fa unes setmanes va fer president del Parlament de Catalunya Josep Rull. I aquest estiu anirem contemplant els estira-i-arronses entre Junts, Esquerra i, també, la CUP. Cadascú defensarà amb fermesa els punts ideològics que els diferencien però, alhora, saben que hi ha consensos de país que els uneixen. Tot i així, passi el que passi, el que és evident és que, malgrat els titulars, els retrets i les reunions discretes que ens tindran pendents tots els mesos de calor per veure si tindrem o no una nova convocatòria electoral a la tardor, hi ha un moviment independentista de base que no viurà aquests mesos amb la mateixa intensitat i efervescència d’anys enrere. Tothom recorda els mesos de juliol i agost de preparatius previs a manifestacions que, evidentment, han fet història. Com la marea que va omplir Barcelona sota el lema Catalunya, nou estat d’Europa, la cadena humana de 400 quilòmetres que va enllaçar Catalunya des del Pertús fins a Alcanar, la V que va reclamar des de la capital catalana la votació del 9-N o la Diada del Sí, prèvia al referèndum del 2017.

Queda lluny, vist amb els ulls d’avui, aquesta capacitat de mobilització i d’il·lusió col·lectiva que durant uns anys es va viure al carrer i a les urnes. Per això, des de determinades esferes socialistes intenten aprofitar la fortalesa de les darreres conteses electorals per acaronar la idea que el procés ha mort. Però de la mateixa manera que les forces independentistes han de ser capaces de radiografiar què ha passat, per què han perdut vots i capacitat d’influència, la resta de forces han de saber, també, interpretar aquesta realitat. Les persones que són independentistes no ho han deixat de ser. Algunes, desconcertades pel moment, decebudes per les fites no assolides –sobretot després de l’1-O– i en desacord amb algunes estratègies, han castigat aquests partits. Per tant, el votant independentista potser està frustrat o perdut, però no ha desaparegut. De la mateixa manera que un moviment pot caure en el desànim, aquest pot recuperar-se si els actors polítics i socials, les circumstàncies i determinats fets els donen noves perspectives.

El desig d’una part significativa de la societat catalana continua sent el de trobar un nou encaix entre Catalunya i Espanya, de guanyar encara més autonomia, de preservar unes identitats culturals, lingüístiques i socials. De fet, potser a Madrid hi ha qui considerarà que ja s’han fet prou gestos, que l’amnistia posa punt final al procés, que els ciutadans catalans s’han oblidat de la independència, però la realitat acostuma a ser més tossuda i tot dependrà, també, dels canvis que puguin emprendre a partir d’ara els partits i les entitats, sobretot l’ANC i Òmnium Cultural, per seguir defensant la independència. Per això, un dels interrogants que encara avui no sabem respondre del tot és com es viurà el proper 11 de Setembre. Probablement, la capacitat de convocatòria no serà la d’altres anys però en funció de com es plantegi la mobilització independentista, del moment que travessin les negociacions per a la investidura d’un nou president de la Generalitat, del possible retorn d’alguns líders exiliats –com Marta Rovira o Carles Puigdemont– això pot acabar sent, també, determinant. Perquè qualsevol circumstància pot fer capgirar l’agenda política.

Per molts fulls de ruta que es puguin dibuixar hi ha elements que, de vegades, són incontrolables. De fet, l’aplicació de la llei d’amnistia per part del poder judicial espanyol pot obrir escletxes d’esperança per a alguns i de malestar per a altres. I els efectes o conseqüències que això pot provocar, com a mecanisme de resposta per part de la ciutadania, no podem pas predir-los ara. Caldrà anar mesurant i calibrant tots els escenaris i, evidentment, veure com la classe política i social hi reacciona. Els defensors de la independència hi segueixen sent, veurem si són capaços o no de fer ressuscitar la força dels anys més intensos del procés. I, alhora, amb quina finalitat ho fan. Perquè sense objectiu no hi ha camí possible.