Estiu: quilòmetre zero (1)

A veure..., poseu-vos la mà al cor i contesteu-me amb sinceritat la següent pregunta, la mateixa que jo també m’he fet més de dues vegades. Quan arriben les vacances i hem tingut la pensada de viatjar fins a l’altra punta de món per passar quinze o vint dies a tot estirar i tornem a casa esgotats com rucs de càrrega després de patir cues interminables, retards d’avions, menjars i hotels que hem pagat a preu d’or i tot el que vulgueu afegir a la llarga llista de greuges, no heu pensat mai que potser no calia anar tan lluny quan al costat de casa tenim autèntiques joies que encara no hem visitat mai?

Paisatge, natura, arquitectura, museus, restaurants, trieu i remeneu el que teniu al vostre voltant i us adonareu que, si heu fet com jo i ja heu corregut la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra, potser ha arribat el moment de gaudir del quilòmetre zero, que, entre d’altres virtuts, no ens deixarà la butxaca tan escurada. En aquest primer article estiuenc de quilòmetre zero us vull parlar d’un paradís que tinc a tocar de casa meva.

Si cerqueu a l’enciclopèdia digital sabreu que la població d’Àger és un municipi de la comarca de la Noguera, la més extensa de Catalunya, que físicament es troba situada entre la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, concretament ubicada a la vall que porta el seu mateix nom: la vall d’Àger. Passejar pels seus carrers és talment com viatjar al passat. Carrerons estrets, ombrívols, on tothora hi passa la fresca que arriba des dels cingles rocosos del congost de Mont-rebei, porxos de fusta antiga que precedeixen la casa de Gaspar de Portolà, el descobridor de Califòrnia, amb portal d’accés dovellat, de mig punt i escut. Continuem pujant i pujant, relligant carrers que relliguen cases amb horts petits i jardins de flors menudes, fins a arribar al conjunt monumental de Sant Pere, format per la col·legiata i el castell, un recinte fortificat d’estil romànic neogòtic promogut pel gran Arnau Mir de Tost al segle XI. Però sortim d’Àger per contemplar el cel del Montsec des del Parc Astronòmic, un dels millors llocs del món per a l’observació astronòmica i per gaudir de la llum de les estrelles gràcies a la mínima contaminació lumínica d’aquest paradís tan desconegut i que fou escollit per l’investigador de la NASA Joan Oró, lleidatà, que va formar part dels programes Apollo i Viking, com el lloc idoni per a aquesta instal·lació astronòmica. Com que m’agraden les emocions fortes, l’any passat em vaig aventurar a fer un passeig pel cel amb parapent. Des de dalt, el monitor, que, com ja us podeu imaginar, portava el control total de l’aparell, m’anava indicant amb el dit les serralades, de nord a sud, les cingleres del Prepirineu i els trams dels rius on l’aigua corre esquivant les roques arrodonides, fruit del desgast permanent.