Les presses per l’anglès

Arriba el setembre i als pares i mares ens entren les presses per l’anglès. No pel nostre, que arribats a aquest punt ja estem dividits entre qui el parla, qui el xampurreja i qui no en sap ni fava, i pocs canviarem d’estadi. Dic que ens entra aquella dèria d’accelerar i que els nostres fills aprenguin, o millorin, o perfeccionin, més enllà de l’escola, una tercera llengua. És el moment de buscar una acadèmia d’idiomes, o de renovar el contracte amb la del curs anterior, un cop no hem triomfat amb el mantra de “Mira pel·lícules i escolta música en anglès, que és com més l’aprendràs”. També podem confiar tot l’aprenentatge a l’escola però, entre que els centres han d’encabir cada cop més matèries, que hi ha una mancança de professors nadius i que qui es pot pagar un reforç extern no dubta a fer-ho, sembla que estem obligats a invertir diners en aquesta branca si volem que els nostres fills siguin prou competents. El món de les acadèmies d’idiomes és per donar-li menjar a part. En una mateixa ciutat pots trobar una oferta per un preu, i també les mateixes hores i nivell pel doble d’aquest, en funció del barri on et moguis. Les quotes es poden disparar per sobre dels cent euros al mes per tres hores setmanals. El negoci sembla rodó però dubto que ho sigui també per als mestres que circulen per les aules, o difícilment s’explicaria que, habitualment, hi hagi una rotació de personal que provoca marejos. Després hi ha les acadèmies que, si suspenen el teu fill, t’obliguen a pagar hores extres durant l’estiu per garantir-te que passarà de curs. Com no han de suspendre, si la recuperació forma part del negoci? I no parlem ja del preu del material, encara busco el filet d’or a cada pàgina que justifiqui un valor tan elevat. I tot plegat perquè després tinguem clar que l’anglès només el dominaran els fills de qui pugui escurar-se la butxaca i enviar-los a l’estranger.