Llibertat

Com se sap, un partit d’extrema dreta ha guanyat les eleccions a Àustria, liderat per un home amb el cognom malsonant de Kickl (malsonant per als angloparlants, si més no: kick vol dir “cop de peu”). El seu partit es diu el Partit de la Llibertat, un nom ben positiu que suggereix que els seus membres no han trencat ni trencaran cap plat, com el dels Germans d’Itàlia de Meloni o de l’Aliança Cívica d’Orban o del mateix Partit per la Llibertat de Wilders. Quina és l’atracció d’aquestes faccions neofeixistes que ara infesten Europa? Per obtenir una resposta, només cal llegir l’entrevista a El País (26/09/24) amb el sociòleg (i fundador de SOS Racisme a Reus) Xavier Torrens, que acaba de treure un llibre sobre un partit ultradretà nostrat: Aliança Catalana, liderat per Sílvia Orriols. Explica que Orriols dona una imatge de ser una líder creïble tot fent el paper d’una rebel antisistema, en un intent d’aconseguir que la resta dels partits polítics semblin antiquats i elitistes; i a més ella afirma que Catalunya ha de ser del tot catalana de la manera que ella entén aquest adjectiu: si no parles català, ni ets indepe ni assumeixes els valors occidentals, no ets català. Cosa que dona als seus seguidors el suposat dret d’excloure o intimidar o d’expulsar tothom que no sigui català segons aquests paràmetres. En resum: Orriols és una versió en miniatura dels seus homòlegs dretans europeus: projecta una imatge de força personal alhora que afirma defensar una mena de jardí mental tancat –la Catalunya catalana– contra els seus enemics, normalment identificats com a musulmans residents o immigrants imminents. Fet i fet, AC i tots els partits comparables ofereixen la mateixa sensació de protecció i exclusivitat que una secta qualsevol, sense entendre que la llibertat, per definició, ha de ser universal i gens exclusiva si tothom vol sentir-se lliure. Els membres d’AC inclosos.