A Venècia per la cara

A casa ens hem aficionat al bàsquet. Una de les coses que té aquest esport, i potser més que cap altre, és que en l’últim segon es guanya o es perd un partit o un títol. Dilluns vaig escriure que el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira ha evidenciat a Frankfurt que un país es pot gestionar bé sense matar-li els somnis; però em vaig oblidar del bàsquet seguint per TV3 la notícia que la pròxima estació de la cultura catalana al món era Venècia. És per celebrar que, després de vitaminar-nos l’autoestima col·lectiva a Frankfurt, també poguéssim ser a l’aparador de l’art que es munta a la ciutat dels canals amb pavelló propi, sense intermediaris.

I en igualtat de condicions amb Espanya, que té lloc reservat a l’esdeveniment –i em sembla perfectament lògic i natural– des de finals del segle XIX. Però em vaig oblidar del bàsquet, i, cosa més inquietant, els polítics d’ERC també. En l’últim minut, embriagats per l’èxit sense pal·liatius de Frankfurt malgrat tots els entrebancs sobre el de sempre, què som o què deixem de ser, què és o què no és la literatura i/o la cultura dels catalans, en l’últim minut, en l’últim telenotícies... perdem. I som carnassa un altre cop. Coses que passen i qui no l’hagi errat mai, que tiri la primera pedra.

Però em pregunto si tan difícil era explicar amb claredat a la premsa –una part de la qual en sabia tant, de la Biennal, com els polítics– que a Venècia també intentaríem ser-hi. I punt. I no que ens hi havien convidat ni que seríem la tercera nació sense Estat a participar-hi, etc., etc. Ahir va presentar Bargalló (gest que l’honora) una dimissió que Carod no va acceptar. L’èxit de Frankfurt no mereix aquest final i tant de bo que siguem a Venècia. Podem anar-hi perquè tenim artistes i galeristes de nivell. Com no podem anar-hi és per la cara, improvisant, sense saber on anem ni com s’hi va. El pitjor de tot és perdre en l’últim segon. I la sensació que en aquest país hem trepitjat merda per a una bona temporada.