Saura i la debilitat nacional
D'AVUI.cat
No em cansaré mai de denunciar i criticar maltractaments, excessos i errors policials. És el meu dret i fins el meu deure. Un conseller d'Interior en té uns altres de molt diferents. Si detecta maltractaments, excessos o errors, ha d'actuar amb rapidesa i contundència, sense fer soroll: tallar el cap que calgui i no parlar-ne més. O plegar.
Res a veure amb somicar admetent errors no concretats de responsables no identificats. Res a veure amb intentar fer marxa enrere, després, amb una carta adolescent parlant d'amor als agents. Res a veure amb fingir autocrítica destituint un càrrec intermedi que no hi pinta res políticament i que no està protegit pels procediments que emparen un funcionari. I res a veure amb carregar el mort a la televisió nacional i, al final de la cadena de despropòsits, presentar-se com una víctima en el seu discurs del dia de les Esquadres.
Joan Saura ha comès tots aquests errors un darrere l'altre. I si ahir no li van xiular les orelles fins a rebentar-li els timpans –en els dinars que fan els agents després de l'acte protocol·lari– és perquè no en té.
Només va ensopegar amb un concepte que s'acosta a la veritat: hi ha gent a qui molesta l'existència d'una policia catalana. I n'hi ha que no se la creu perquè no es creu el país, i en aquesta llista s'hauria d'apuntar el conseller. Totes les seves vacil·lacions són símptoma de debilitat nacional. O algú s'imagina Rubalcaba lamentant-se amb gemecs pels errors dels seus antiavalots?
