Això no ho arregla ni Duran

Atrapats entre la marea grega i el guerracivilisme de baixa estofa que emmarca la dialèctica PSOE-PP, Zapatero i Rajoy, Rajoy i Zapatero, van ser incapaços ahir de tranquil·litzar els mercats amb la seva esperada cimera a la Moncloa. Tan llarga com parca en acords: dues hores, dos “pactes”. De fet, l’única cosa que van aconseguir és neguitejar una mica més el govern i gairebé tots els partits catalans amb l’entesa per accelerar les fusions de caixes. Dubte i paradoxa: a què vénen les presses per tancar el mapa en tres mesos si el sistema financer espanyol és tan sòlid i solvent, segons sosté Zapatero?

Però el cas és que, de pacte, n’hi va haver. ¿Deu ser perquè PSOE i PP han convingut que cal tirar pel dret la loapització del sistema de caixes privant de tot control els governs “autonòmics”? L’altre acord conegut del dia faria riure si no fos perquè ahir tres ciutadans grecs van pagar la crisi amb la pròpia vida. Només faltaria que Espanya, històric perceptor de la solidaritat europea en forma de sucosos fons de cohesió, tanqués ara la mà amb la part que li toca del rescat grec. I que, a més a més, això passés en ple exercici de la presidència de torn de la UE.

Pel que fa a l’Estatut... em sembla que l’efecte que va fer sobre la cimera monclovita l’article d’ahir del president José Montilla a El País és perfectament descriptible. I, en fi, els més saberuts de la Cort avançaven que la cimera de la Moncloa venia precedida per dues discretes trobades d’Isidre Fainé, president de La Caixa i de la Confederació Espanyola de Caixes, amb Zapatero i Rajoy. Pot ser que a Fainé li toqui impulsar un pla d’estabilització com el de Sardà Dexeus, que va salvar Franco de la bancarrota. Però dubto que Fainé arregli el que ja no pot arreglar ni Duran... ni el rei. La situació és greu, molt greu. Zapatero és Brown i Rajoy és Cameron, però Espanya no vol Cleggs de cap de les maneres.