Medalles i tripartit
D'Avui.cat
Un estiu farcit de competicions mundials d'alt nivell ha posat el focus sobre els vincles entre esport i nació, i sobre els esportistes catalans. Si volen participar en aquestes grans competicions, han de posar-se la samarreta de la roja i, tret de casos com el d'Oleguer, no solen manifestar cap incomoditat. L'últim a fer la tria ha sigut el joveníssim Bojan Krkic, que ha decidit no jugar amb la selecció sèrbia, sinó amb l'espanyola. També juga amb la catalana, però això de moment només té valor simbòlic.
És cert que Bojan, com Xavi després de guanyar l'Eurocopa, podrien haver-se estalviat, si haguessin volgut, les manifestacions d'entusiasme: aquest "sóc espanyol i vull jugar amb la selecció espanyola" que va pronunciar divendres el de Linyola. Però la qüestió és: en un país on ni tan sols els partits que justifiquen la seva existència per la defensa del dret a la sobirania no estan disposats a cap acte de ruptura, podem demanar als esportistes que renunciïn a engrandir el seu currículum?
Divendres, Joan Puigcercós va descartar trencar el tripartit pel finançament. I els membres d'ERC que són al govern encara ho tenen més clar: no deixaran anar la cadira per res. Amb quin valor podem esperar que Marc Gasol, per molt que alguna vegada hagi flirtejat amb una estelada, renunciï a una medalla?
