Els ensurts de Maragall, encara

Com a president de la Generalitat, Pasqual Maragall no va abandonar el costum d’espantar de tant en tant el seu propi partit amb declaracions o iniciatives extravagants. Una de les més sonades va ser la remodelació de govern que l’expresident va plantejar sense haver consultat cap dels tres partits –inclòs el PSC– que l’integraven. El mateix José Montilla, com a secretari general dels socialistes, el va desautoritzar en aquell moment. La remodelació va haver d’esperar i, quan es va fer finalment, va comptar amb el suport previ del PSC. Ara que Maragall gaudeix d’una retirada merescuda de la política activa –pactada, aquesta sí, amb la direcció socialista–, l’expresident no renuncia a espantar de tant en tant els seus.

Ahir ho va fer declarant a un diari italià que tot l’esforç desplegat per aprovar el nou Estatut no havia valgut la pena. Maragall es va tornar a reafirmar en les seves teories federalistes i va defensar, com a alternativa, una reforma constitucional. Una vegada més, però, l’expresident no va especificar amb quin suport hauria comptat per modificar la carta magna espanyola. Si la reforma de l’Estatut ha acabat sent, al seu parer, “inviable”, la de la Constitució encara ho hauria estat més, però això no sembla inquietar gens l’expresident.

No cal dir que les declaracions de Pasqual Maragall van provocar ahir un terratrèmol en tots els partits catalans i, encara més, dins el PSC. Coincidint amb l’entrevista José Luis Rodríguez Zapatero va reclamar als partits catalans que no siguin “impacients” en el desenvolupament de l’Estatut.

Les declaracions de Pasqual Maragall pequen de frívoles. Sobretot, quan es recorda que va ser el mateix president qui va declarar, sense esperar per veure’n els primers resultats, que l’Estat s’havia aprimat del tot a Catalunya arran de l’aprovació del nou Estatut. En què quedem? Maragall no va destacar, precisament, per haver participat activament en la redacció del nou text. Més aviat se’n va inhibir de manera ostensible. Al marge de com acabi tot plegat, en la política catalana comencen a sobrar declaracions i es troba a faltar judicis equitatius i accions eficaces nacionalment.