Jo crec en les dues ànimes

Llegides les manifestacions d'algunes de les persones que alguns opinadors assenyalen com a joves valors del socialisme català que no es reconeixen en un PSC amb dues ànimes, voldria dir, aprofitant l'avinentesa, que no sóc jove i no he trobat encara cap Mefistòfil prou seductor per vendre-li cap de les meves ànimes, ni sóc cap “valor”, aquesta virtut (?) en política, com la lleialtat, que té menys temps de caducitat que un iogurt, manllevant l'expressió de J. Leguina. Per tant, ni jove ni valor del PSC, però sóc dels que creuen que el partit, aquest, el meu, té dues ànimes com a mínim, i això és importat, almenys per a mi.

Tothom té els orígens que té, un mateix prové d'un independentisme tan dividit i fraccionat com ara, amb enfrontaments més virulents i amb personalismes tan vells com els actuals, i allà va aprendre i reté encara que “l'alliberament nacional i el de classe” ( termes segurament caiguts en desús) anaven implícits i l'un sense l'altre deixava coixa la plenitud política. Després, fent opció pel PSC, la feia per un partit que es definia a favor del dret a l'autodeterminació ( potser alliberament nacional?), posició que va decaure per acord de la majoria, malgrat que la minoria intentem recuperar-la en els congressos. Junt amb això defensàvem i defensem una voluntat de transformació de la societat cap a millors paràmetres de solidaritat, de justícia social i d'igualtat (potser, alliberament de classe?).

I, òbviament, hi ha qui té altres procedències que no han de coincidir amb la pròpia, i els altres orígens són els que són, ni millors ni pitjors (termes inadequats, ja ho sabem) que els d'un mateix, i col·lectivament podem formar i construir un partit sobre els equilibris necessaris dels qui creiem que l'eix dreta-esquerra i l'eix nacional van lligats estretament i formen part del principi ideològic vital, l'ànima. I qui pot prioritza l'un o l'altre eix d'acció política determinat en la seva ànima; la gràcia és que en la construcció d'aquest partit les dues ànimes hi puguin conviure i hi trobin el seu marc d'expressió lliure i puguin tenir la capacitat de generar els equilibris necessaris d'avançar en tots dos sentits, el nacional i el social, en funció del que reclami la societat. I fer-ho, sense cap renúncia fonamental, amb perspectiva de futur, ni girar com un penell atrets per la cridòria i els vents que bufen amb molta força però temporalment i cíclica, ni mantenir posicions d'inflexibilitat que, malgrat la duresa dels materials, acaben trencant-se fruit d'inútils resistències a evolucionar.

La diversitat, la capacitat de generar complicitats comunes mantenint la teva posició per quan existeixen els debat més ideològics, és part d'una pràctica que ens enfortirà. Perquè sota els trets clars del socialisme catalanista la seva acció i pràctica política també s'ha d'adequar a la realitat dels territoris i a la manera de ser i fer de les realitats diverses del país. Sota els paràmetres polítics comuns no treballarem segurament igual en realitats com la d'Osona, a la Catalunya profunda, que al Garraf, a la Catalunya més aviat nova. La fortalesa del PSC rau en l'acord entre les dues ànimes i l'avanç equilibrat de cadascuna en cada moment determinat, coneixent i analitzant la realitat i veure quins camins són realment plausible per transforma-la, avançar en l'autogovern fins on col·lectivament determinem i reduir cada cop més les diferències socials, de gènere i de qualsevol tipus que encara hi hagi, aquí o a la resta del món. Si vull marxar, no serà per seguir els cants de sirena de personatges histriònics que ens reclamen l'escissió, serà per convenciment d'incompatibilitat entre els dues ànimes, però tampoc vull sentir-me presoner en una sola ànima per ser excessivament uniformitzadora. Els matisos, les tonalitats, les gammes són prou atractives per combinar-les de manera equilibrada i intel·ligent. Aquest és el PSC que vull, i és clar, amb grup propi a Madrid, que també és part de l'ànima.