Anonimat

El seu pare li repetia, com aquell que passa el rosari, que mai havia de ser dels qui sobresurten, ni per dalt ni per baix, sinó dels del piló, que era la seva manera de dir dels qui passen desapercebuts. Li va quedar gravat, com moltes de les coses que et repeteixen de petit i que primer rebutges però que amb el pas del temps acabes abraçant a conseqüència de l'obstinació dels gens. Li va costar molt d'esforç no aixecar la mà a classe quan només ell sabia la resposta, però es mossegava la llengua. “Si ho saps tot, els companys t'agafaran mania” li ressonava al cervell i se li engarrotava el braç. Quan se'n va voler adonar la seva existència tenia una sola direcció: l'anonimat. Algú, vist des de fora, podia pensar que entrar en aquest estadi podia comportar una frustració descomunal. Per a ell no, era un refugi confortable. Li proporcionava seguretat. Era com viure permanentment al sac amniòtic. Què hi ha més humil i més modest que no fer ostentació, ja sigui de coneixements, de riquesa, o de qualsevol altre possessió?, pensava. Era cert que hi havia efectes col·laterals com ara la pèrdua de més d'una oportunitat per progressar professionalment o el deteriorament dels mecanismes per establir relacions socials. Havia optat per ser dels del piló però no era pas curt de gambals i això li havia comportat més d'una crisi en la seva opció vital. La més forta la va tenir quan la seva filla de cinc anys li va dir que li agradaria molt tenir una capa que en posar-se-la la convertís en invisible. “La invisibilitat no té res de màgica, costa de molt obtenir-la i no sempre és grata”, li hagués volgut dir, però, una vegada més, es va mossegar la llengua.