La sortida de la crisi

A l'hora de pronunciar-se sobre les vies de sortida de la recessió, uns dels economistes que es van anticipar va ser Simon Johnson, de l'FMI, en un informe de maig del 2009 a The Atlantic amb molts punts de vista que comparteixo. Deia, d'entrada, que la indústria financera havia capturat els nostres governs o que la recuperació econòmica seria impossible si no ens alliberàvem primer de l'oligarquia que bloqueja qualsevol intent de reforma essencial. I afegia que si volíem evitar una gran depressió ens hauríem d'afanyar a prendre unes decisions que podrien perfectament resultar massa tardanes i, per tant, ineficaces. El procés és ben clar: hi ha grans empreses que cauen en la insolvència i poden arrossegar els bancs locals a la fallida. L'antiga fórmula pública-privada es converteix, doncs, en un capitalisme crony de col·legues en el qual la banca no fa arribar el crèdit a les pimes i paralitza l'activitat fins al punt de posar en perill el deute sobirà i d'exigir que s'hagin de disciplinar algunes oligarquies. Dissortadament, el que fins ara s'ha fet és pagar els plats trencats a la classe mitjana i als assalariats del país.

En conseqüència la banca asfixiarà qualsevol intent de recuperació que els estímuls fiscals hagin generat i, a més a més, haurà guanyat més poder de coacció a base d'explotar el temor de tot el que podria passar si fes fallida. Encara no hem après que el “massa gran per permetre que fracassi” significa que és massa gran per tolerar la seva existència i el risc que comporta contra l'interès general. En realitat, però, els governs ja han agafat el control dels bancs i les caixes, atès que són els únics que poden garantir que el crèdit arribi a l'economia. Nogensmenys, en lloc d'exercir el seu poder opten per no controlar els qui porten la direcció de les entitats financeres ni les discutibles decisions que adopten en la seva gestió manifestament millorable. A l'arrel dels problemes dels bancs hi ha les grans pèrdues experimentades en els valors i la cartera de crèdits, però, sobretot, l'ocultació que fan de la seva situació real, perquè si la reconeguessin tal qual és, això els abocaria a la insolvència. És així que es van quedant tot el paquet immobiliari dels promotors en fallida per allargar l'agonia en un destructiu cercle viciós que va deteriorant els actius. Una solució seria, òbviament, la nacionalització de la banca, però s'ha optat pel rescat individualitzat cas per cas que no fa possible la neteja del balanç. En canvi, la nacionalització no caldria que fos permanent. En el fons la intervenció d'un banc és equivalent a una fallida gestionada pel govern que permet destituir els directius, carregar les conseqüències als accionistes i sanejar l'entitat per tornar-la a vendre al sector privat. És un mètode que serveix per reconèixer el problema i resoldre'l abans que no evolucioni a pitjor. De passada, el govern es podria quedar als actius tòxics i tractar d'aconseguir que el cost per als contribuents sigui el menor possible.

De totes maneres, la neteja dels megabancs pot ser molt costosa. L'FMI estima que representaria un 10% del PIB dels EUA. Per tant, estem parlant d'una cura de cavall però potser encara insuficient. I en aquest cas, la reprivatització podria significar la substitució d'una oligarquia per una altra nova. Així, doncs, s'haurien de revendre a trossos tot evocant les lleis antitrust i la Glass- Steagall dels presidents Roosevelt (Teddy i Franklin D.), respectivament. Ara ja no es tracta de defensar la competència o d'impedir la manipulació dels preus, sinó de prevenir que cap entitat financera no sigui tan gran que, en cas de fallida, pugui arruïnar tota l'economia. Pensin en el cas de l'Anglo-Irish Bank que, amb el seu fracàs, pot arrossegar el 30% de l'economia d'Irlanda. O en quines són les entitats que, en el nostre país, ultrapassen tots els límits raonables encara que últimament facin la seva publicitat dient que només tenen el 23% del negoci a Espanya o que les agències de rating els rebaixin la qualificació per una presència excessiva al mercat espanyol.

S'han de regular, doncs, els actors del món financer i, si diuen que potser marxaran del país, bon vent de popa i barca nova. Finalment, Nostre Senyor ja va dir que sempre hi hauria rics i pobres, i el gran economista Joseph Shum-Peter també va dir que a tots els països hi ha minories i elits dominants. Però tots dos coincidien a dir que no estava escrit enlloc que els aprofitats sempre havien de ser el mateixos. En tot cas, quan el sistema creditici està basat en mesures bizantines d'acords entre governs i banquers sense publicitat ni transparència, com podem creure que els ciutadans no en sortim estafats i esquilats? Mentrestant, hem optat per pensar que no hi haurà una altra Gran Depressió, però en un món globalitzat com l'actual una caiguda sincronitzada podria resultar fatal. Convindrà, doncs, afanyar-se a prendre decisions a la reunió del G-20 el mes que ve a Corea, perquè si no potser no hi serem a temps.