Provisional

Feia sis anys que havien arribat a la casa on vivien i no passava un trimestre sense que elaboressin una llista mental de tot el que hi havien de fer: tapar alguna esquerda, netejar la xemeneia per “inaugurar” la llar de foc, passar una mà de pintura a totes les habitacions o altres reparacions domèstiques. Com les dels enginys que funcionen malament i de les quals només te'n recordés quan el nivell d'emprenyament et fa veure amb tota la lucidesa que cal, d'una vegada per totes, posar-ho tot en ordre per fer-te la vida més còmoda. Tot i aquestes recapitulacions trimestrals, els avenços no havien estat gaire espectaculars, perquè si hagués estat així ja no hagués calgut fer tantes vegades i de manera cíclica el repàs dels deures pendents. Només petites intervencions puntuals per sortir del pas, com ara canviar un pany que es va haver de rebentar després de quedar-se tancat vint minuts al lavabo sense poder-ne sortir. La inacció en el camp de les reformes de la llar era, com no podia ser d'una altra manera, un punt de fricció recorrent entre els components de la parella. Un dia, però, des de l'assossec posterior a l'enèsim debat encès, van concloure que si realment cap dels dos hi havia posat la banya per resoldre-ho és que hi havia d'haver una explicació de pes, profunda, més enllà de la mandra o d'aquesta màquina de devorar relacions que és el ritme frenètic que tots plegats hem decidit que governi les nostres vides. I van concloure que era una manera, passiva i conformista, d'evidenciar l'única certesa que tenim: que som provisionals, que la provisionalitat és el patró de les nostres vides. Eren les dues de la matinada i quan van voler obrir la porta del menjador per anar a dormir, el pany va petar.