Espanya, massa gran per a un rescat

Permetin-me començar aquest article amb el “decíamos ayer” de Fray Luis de León en sortir de la presó i reincorporar-se a la càtedra. M'hauria agradat escriure sobre alguna qüestió de gran profunditat. Tanmateix, l'actualitat especialment rabiosa aquests dies em fa pensar que amb el xàfec que està caient toca fer un refregit dels comentaris i les opinions que s'han publicat sobre la crisi econòmica o que s'han formulat des dels organismes internacionals i les tribunes polítiques

Per exemple, s'ha dit que Grècia va tenir la sort de rebre els primers ajuts abans que entrés en funcionament l'EFSE (mecanisme europeu d'estabilitat financera) i, en conseqüència, amb un tipus d'interès de només un 5%. Ara, el cost seria molt més elevat i cap país de l'eurozona voldria utilitzar aquesta via si no fos absolutament inevitable. De fet, tota l'arquitectura de la moneda única trontollaria si França veiés rebaixada la seva qualificació i quedés Alemanya tota sola per sostenir el sistema, cosa que naturalment no acceptaria. S'ha dit, per cert, que el tractat de l'euro no té clàusula d'escapament o sortida. Però si el benestar dels grecs, portuguesos, irlandesos o espanyols ho requerís, és evident que uns estats sobirans canviarien les lleis i els convenis internacionals. Els governs, abans que suïcidar-se, reconvertirien el deute a l'antiga moneda ressuscitada. Des d'aquelles perspectives, les ofertes de compra de la Xina a Atenes i Lisboa són interessades, perquè un euro en caiguda reforça el dòlar i més encara el renminbi, que és allò que els convé. Tremolem, doncs, si els xinesos es presenten a Madrid amb una actitud fingidament solidària. Voldria dir que el tallafocs d'Irlanda ja ha caigut. Hi ha coses que posen els pèls de punta i, sense alarmisme, sí que s'han d'analitzar declaracions com les del premi Nobel Stiglitz, que diu que si es retalla la despesa augmentarà l'atur i Espanya podria entrar en l'espiral de la mort que va patir l'Argentina ara fa 10 anys.

En realitat, els qui van lluitar sense èxit per evitar la devaluació de la lliura esterlina del 1961 al 1967 saben que els processos de pèrdua de confiança seguits d'operacions de rescat no és fàcil que acabin bé. Ho va dir ben clar el ministre alemany de Finances: si un país de la moneda única no és capaç de fer una consolidació fiscal o de recuperar la seva competitivitat, sempre tindrà, en última instància, la possibilitat d'abandonar l'euro i quedar-se de membre de la UE. És a dir, que s'anuncia una possible Europa de dues velocitats. I Samuel Brittan ens avisa que els sacrificis que es reclamaran a les classes treballadores i mitjanes seran més grans que aquells que les dictadures de Franco, Mussolini, Salazar o els coronels grecs no van gosar imposar als seus països. Quan molts alemanys volen tornar al marc i els perifèrics es pensen que poden menjar-se el pastís i, a més a més, conservar-lo, ja es veu que la cosa no va ni amb rodes. Per part seva, el premi Nobel Maurice Allais, que va morir el mes passat, ja es va oposar el 1990 a la creació de l'euro mentre la Unió Europea no tingués una política econòmica unificada.

Així doncs, després de passar la regadora, engegar la mànega o obrir les comportes de l'embassament, la recessió continua i els hudge funds expressen en veu alta la seva preocupació. Alguns fons, com ara Bridgewater (el més gran del món), ja havien avisat que Espanya era el principal problema i que l'entrada a l'euro representava, en el seu cas, com si hagués adoptat el patró or. El govern ha causat un gran dèficit pressupostari que ara s'ha de finançar amb emprèstits que encara agreugen més el deute i s'acosten a un final inevitable. El diferencial amb el bund alemany és cada vegada més alt (encara que s'hagin col·locat aquests dies emissions a 10 i 30 anys, respectivament). Segons Crédit Suisse el punt crític seria superar als 600 punts bàsics, és a dir un 0,60 suplementari per col·locar els bons.

Anuncien un agreujament de la crisi per al primer trimestre del 2011. Encara que el deute públic espanyol sigui del 53% del PIB contra un 79% del mitjana de la zona euro, els analistes creuen que si es fa el rescat d'Irlanda l'euro baixarà abans de final d'any a causa de la interacció de les diferents economies. Els bancs i caixes nacionals han augmentat les compres de deute i això els complica les coses, especialment quan els inversors a llarg termini es van retirant com a compradors. De tal manera que, en aquest moment, l'element més perillós és la pèrdua de confiança en els bancs. I aquí rau la gran qüestió. Thomas Jefferson va dir que els bancs eren més perillosos que no pas els exèrcits. Però també és veritat que J.P. Morgan i la gent com ell van fer rutllar el capitalisme que van crear el General Electric, la Western Union i la siderúrgica Carnegie. Potser és per això que els governs han rescatat no solament els bancs, sinó també els banquers que van causar la crisi. Però això no es pot tornar a fer mai més a costa dels contribuents.