Llum

Mala senyal. Sempre que inclinava el cap de manera gairebé imperceptible a la dreta i es mossegava lleugerament el llavi inferior sabia que alguna cosa no rutllava. Quan se'n va adonar va corregir la seva posició: va recolzar l'esquena al respatller de la cadira, posant-la ben recta, i va encavalcar els dos llavis, perquè el de sota quedés protegit pel de sobre. Un cop recomposta la figura, va continuar mirant com el sol de primera hora del dia anava guanyant terreny a la paret que podia veure des del finestral que hi havia a uns vint metres de la seva taula, una més de les cent que hi havia a la nau on treballava. Observava, cada matí, com la llum conqueria l'espai de manera lentíssima, parsimoniosa, mil·límetre a mil·límetre, fent resplendir els atrotinats rajols, alleujant la tristor que desprenia el seu vermell desgastat abans de rebre el bany solar. Mentre despatxava mecànicament la part més burocràtica de la feina, amb el recinte mig buit i envoltada d'un silenci inusual, no podia deixar de sentir enveja de la brillantor que exhibien aquells maons. De l'escalfor que rebien. L'arribada del gruix dels companys de feina li va fer arraconar els seus pensaments, envaïda per la inversemblant sensació que algú els pogués escrutar. Es va sentir, a més de grisa, ridícula. Al vespre, tornant cap a casa, asseguda a l'autobús, es va tornar a sorprendre decantant el cap a la dreta i pessigant-se el llavi amb dues dents. L'endemà, quan va sonar el despertador, es va aixecar per obrir la finestra i es va estirar altre cop sobre el llit, amb els ulls clucs, esperant, amb delit, que el sol, tal com feia amb els rajols, la conquerís calmosament i la fes resplendir.