Distracció

Els que controlen l'art de la distracció disposen d'un aparell tan inofensiu a simple vista i tan poderós com la flauta del flautista d'Hamelin. A més, és un art que mai no desapareix: es transforma, es recicla, i se'ns presenta, gràcies a les seves virtuts camaleòniques, sota mil i una disfresses. Quan les gràfiques anaven cap amunt i ens venien que mai baixarien com ho han fet, ens distreien amb les estadístiques: si tenim tants pollastres i som tants, toquen a tant per cap. Tots sabíem que això no era així, que n'hi havia que el pollastre només el flairaven quan es rostia, dia sí i dia també, a la barbacoa del veí. El panorama ha canviat i, empantanegats com estem, els números ja no són un recurs per distreure. Els detentors dels estris necessaris per fer els trucs de prestidigitació han decidit buscar –en el temps que la tangibilitat demostra el seu fracàs– la solució en la intangibilitat: ara es dediquen a promoure enquestes per mesurar l'índex de felicitat interior de cadascun de nosaltres. D'acord, que ja fa temps que des d'àmbits acadèmics es postula l'estudi d'aquesta anomenada “economia de la felicitat”, però no és casualitat que sigui ara que polítics i governs (com ara el francès o el britànic) n'ensenyin al públic una versió deformada amb la mà dreta, mentre amb l'esquerra retallen pressupostos i debiliten un fràgil estat del benestar. D'aquesta manera ens deixen cada vegada més sols, aïllats i indefensos davant un mercat voraç i despietat, mentre ens inquireixen –depenent del país on vivim o de la institució que ho pregunta– per la taxa de reciclatge, per quantes vegades resem al dia, o si hem après alguna cosa durant l'última setmana. Així ens tenen distrets. Fins que ens mostrin el proper truc.