Aimants d'unitats virtuals

Després dels resultats de les proppassades eleccions al Parlament les divisions internes d'alguns partits s'accentuen considerablement. Abans, companys de viatge; ara, s'esbronquen amb poc capteniment institucional i minsa maduresa i es recriminen tota mena de desencerts. Fa molts anys cridàvem el no serem moguts mentre bufàvem una mateixa vela que ens menava al mateix port. Veníem d'un llarg silenci. Fa massa temps que tots havíem d'haver tombat l'estaca. Pregonàrem convençuts tots junts vencerem i dels nostres cors naixien flors a cada instant sota l'aixopluc de les sis hores, amb l'Assemblea de Catalunya abrusada al cor. Érem una veu que anhelava la “tan esperada i merescuda llibertat” vestida amb “els ponts de diàleg” que defensava el poeta.

Alguns professionals de la política n'han fet una interpretació pel cap baix sarcàstica. A l'escaquer són pocs els que assumeixen el seu rol i menystenen moral i ètica; sovint la finalitat justifica els mitjans. N'hem tingut mostres exquisides en la passada campanya electoral.

Emmanillats com estem per poder arribar a fi de mes, segrestats dins una espiral de supervivència, ja no recordem la trista i frustrant desavinença imperant. Recordem que el consell assessor i consultiu de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals l'amonestà pels criteris salvatgement excloents de la campanya electoral? Que els mateixos periodistes presentaren un manifest al Col·legi d'Advocats en contra de les males pràctiques i dels abusos que patiren com a professionals? Que tot i la crisi, els partits polítics decidiren avançar-se l'import de la campanya i apujar-se'l un nou per cent? Que hi hagué partits que no respectaren els espais pactats en pobles i ciutats? Que es produí una agressivitat galopant entre simpatitzants de formacions afins que arrencaren i encolaren indiscriminadament ací i allí com depredadors?

Unitat? ‘A priori', no; i ‘a posteriori'? Per ara, la unitat se n'ha anat en orris. Els esforços per cohesionar voluntats han estat immensos. Les anades a Bèlgica i a Suïssa, les consultes pel dret a decidir en cents de poblacions, els 62.000 voluntaris i els 600.000 votants, les dotzenes d'observadors internacionals, els mils de quilòmetres recorrent el territori, la recollida de signatures al manifest dels savis i les moltes trobades amb la Conferència Nacional pel Sobiranisme, les reunions amb els altres partits, la trobada al Fossar amb la plataforma Araomai, la del Ciemen, la de les comissions, les manifestacions organitzades per Òmnium Cultural, per la PDD... Vàrem maldar-hi fins a l'últim alè amb tota mena de propostes: actes pre i post consultes, aplecs independentistes, oferiment de cimeres, convit per a trobades...

Ferides, greuges i desunió. Mentrestant, polítics instal·lats on han pogut o on els han deixat. D'altres, seran presents tant en l'àmbit estatal, com en el nacional, com en el municipal! Déu n'hi do! Els eurodiputats que ja han exhaurit dos mandats podran gaudir de prebendes fins que els vagui. Milers de persones de confiança i contractats directes engruixiran la bossa d'aturats i, molts d'altres en la mateixa situació esperaran millor sort en les properes eleccions municipals.

El Sr. Joan Herrera, cofoi i complagut pels resultats obtinguts, defensa la tasca excel·lent del tripartit, reclama la unió de les esquerres perquè la dreta –diu– no s'entronitzi en el poder. El Sr. Puigcercós ara admet fastiguejat que el tripartit ha estat catastròfic per a ERC; la Sra. Simó defensa que el seu independentisme “no és eteri, sinó gradualista i social”, i el Sr. Carod refusa responsabilitats pròpies. La Sra. Sánchez, pletòrica i desagreujada, llueix un espanyolisme puixant i desacomplexat que ens manlleva més drets cada dia; campa on vol i estripa a plaer l'Estatut aprovat pel Parlament. El Sr. Montilla s'ha esvaït, gairebé esfumat; malgrat la seva edat, es retira amb sou i privilegi. Els seus rebutgen ara el ninisme, desitgen i s'esforcen a copsar els emprenedors i creatius; ara el Sr. Moral retreu al Sr. Maragall i a la Sra. Tura; ara demanen als alcaldes que reflotin el vaixell; i, reprovable i frustrant!, no hi haurà grup parlamentari propi. El Sr. Laporta diu que aviat farà una proposta per assolir la independència, que es presentarà a les municipals, que parlarà amb altres independentistes: molt d'encert i passa ferma! El Sr. Rivera ven pseudolerrouxisme que, com el de la Sra. Camacho, fan mal al país.

El Sr. Mas va per feina; no està per romanços. Comenta que vol endreçar el país i treure'l de la situació actual de desgovern. Que ajudarà els emprenedors i prioritzarà la puixança econòmica. El Sr. Duran es queda a Madrid per assolir el pacte fiscal i construir-ne l'arquitectura jurídica necessària. Allí, la roca, l'Estat real, no s'està de res i esguarda Catalunya amb un menyspreu digne del millor colonitzador. El Sr. Puig ha aclarit, apressat, que del pacte fiscal ja en parlarem d'aquí a dos anys.

La unitat política dels legítims representants del poble no ha estat possible; potser perquè molts volien la poltrona i maldaven per assegurar-se-la. Alguns ja la gaudeixen, d'altres la continuaran assaborint i els més desafortunats l'han perduda. Majoritàriament s'ha prioritzat el partit abans que l'interès comú. Ara se centren en les municipals. Torna a engegar-se el mateix procés enquistat.

Seran capaços d'entendre que ara és l'hora de sumar esforços entorn del nou govern per treure el país d'aquest atzucac? Seran suficientment responsables, competents i generosos per sostreure'ns –aplegant-se i unint forces– d'aquest cul-de-sac? Senyories, contemplin la realitat quotidiana de la nostra ciutadania i actuïn pel bé de tots. Prou de paraules i d'unitats virtuals! Esforcin-se per allunyar aquesta dissortada terra de la indigència cultural, social i econòmica que la malmet. Senyories, ni excuses ni pretextos; fets.