Qüestió de supervivència
Després que la Sra. María Dolores de Cospedal digués que “el pacto fiscal no está en el programa que han votado los españoles”, que Alicia Sánchez-Camacho afirmés que “el PP no apoyará a Artur Mas a cambio de nada”, que “el PP es más importante en Cataluña que Convergència i Unió en Madrid” i que Jorge Fernández Díaz sostingués que “no están los tiempos para avanzar pagos” –malgrat que el diner sigui nostre–, està clar que la intenció del govern de Madrid –si és que algú encara ho dubtava– és de seguir esprement Catalunya. Ara ja ni els cal “nocturnidad ni alevosía”.
Espanya espolia a Catalunya 60 milions d'euros/dia, ens pren 3.000 euros anuals a cadascú, que equival al 10% del nostre PIB. Paguem el 74% del Fons de Reserva de l'Estat, de l'Exèrcit, de la Casa Reial i de la diplomàcia. Paguem pisos socials als espanyols de 60 euros mensuals, 10 mesos de subsidi eventual agrícola per treballar només 20 dies, paguem el Plan de Empleo Rural de 52 províncies amb diferències inexplicables entre els parats i els que cobren realment. Per contra, Espanya sovint només executa el 32% de les infraestructures compromeses a Catalunya (120% a d'altres comunitats) mentre construeix traçats de l'AVE absurds i deficitaris i fa la pitjor gestió aeroportuària d'Europa. Mentrestant, els catalans també paguem els sous astronòmics dels 2.300 controladors d'AENA i els més de 6.000 milions de dèficit acumulat de l'aeroport de Madrid. Per contra, som la comunitat amb el més baix nivell d'execució de la llei de dependència i els nostres empresaris són els que guanyen menys licitacions d'obres de l'Estat. Disposem d'un 8,3% de funcionaris, però hem de subsidiar el sou del 14%, 16% i 23%, proporcions sobredimensionades de funcionaris que tenen altres comunitats espanyoles. Mentre d'altres han rebut milions de llibres gratuïts d'ençà molts anys i ara ho han fet amb 170.000 ordinadors, nosaltres hem de copagar-ne 55.000. Mentre enguany tenim més de 1.000 barracons a les escoles, d'altres com Madrid no en tenen ni un.
Als nostres jubilats els espolien 4.450 €/any, als nostres joves els impedeixen d'arribar a un 8% de beques més que els correspondria, i la nostra indústria ha de patir l'exclusió –dictada i planificada per Madrid– del destí d'empreses internacionals que s'instal·larien entre nosaltres. “Antes alemana que catalana”, segons proclamà la presidenta de la Comunitat de Madrid. Ens han impedit ser la capital mundial del medicament; han frustrat que poguéssim ser la capital mundial del sector alimentari; han evitat que Eurodisney s'instal·lés a casa nostra; que Nissan es desplegués a Òdena; han conxorxat perquè no rebéssim ajuts europeus per l'L9 del metro de Barcelona, han retardat el tren de gran velocitat a Catalunya tant com han pogut per ordres directes dels que parlen català en la intimitat. Malgrat l'encaparrament malaltís de la senyora Melany Álvarez (i companys del PSOE) i de “tots” els eurodiputats del PP al Parlament europeu, tot Europa –els diputats d'allí– li han hagut de recordar que és molt més raonable i rendible l'eix mediterrani que no el transpirinenc. Hem perdut 60.000 pimes i només ens en queden 51.000. Tenim un deute acumulat de 29.000 milions d'euros reconeguts i un 20% de la nostra població està sota el llindar de la pobresa.
FIns i tot s'han atrevit a robar la història dels nostres avantpassats: han tergiversat la nostra història, l'han manipulada, l'han esqueixada i s'hi han afartat, assaborint i paladejant cada estrip, cada dentellada,... fent-se seus els descobriments i les aventures més agosarades, les obres més reeixides, en un banquet de parasitisme descarnat i galopant (com és que des de la política professional no se'n parla?).
El Tribunal Constitucional ha esmicolat l'article 206 i el 210 de l'Estatut pel qual consent i justifica l'espoli perpetuat. I ensems la disposició addicional tercera que ens garantia un mínim d'inversions. El TSJC ha dictat resolucions en contra del dret preferencial del català en ajuntaments i diputacions. S'han envaït competències en educació i s'han intervingut els currículums escolars d'una manera barroera. Encara no tenim la pàtria i potestat per resoldre temes com el de la immigració, malgrat que som la comunitat amb escreix més receptora de nouvinguts. El nostre Estatut –aprovat per majoria en el nostre Parlament– ha estat retallat, escarnit i menystingut (recordeu l'obscena cantarella de l'Alfonso Guerra: “Después del cepillado no lo va a reconocer ni la madre que lo parió.” Fins i tot algun pare de la Constitució (del PSOE) –imagineu-vos quina Constitució tenim!, apel·lava al bombardeig de Barcelona i menyspreava l'esforç i els sacrificis del nostre país i de la nostra gent en suportar el flagell d'Espanya.
Retallades en sanitat, en educació i en prestacions socials; retallades i més retallades per estalviar-se el 10% de pressupost de la Generalitat, mentre altres comunitats –eternament subsidiades– l'augmenten.
La gallineta està esprimatxada, eixarreïda, ja no pot pondre cap més ou perquè fa temps que no menja i això fins i tot està amenaçant la subsistència dels seus pollets, és a dir, dels nostres fills. Hem de dir prou, companys, la lluna blanca haurà d'esperar perquè encara hi ha combat i a partir del dia 20-N serà fort i més ultratjador que mai.
Decantem-nos d'aquesta pell de brau sagnant i empobridora, dignifiquem la memòria dels avis Sisets que han trenat la història de la nostra lluita, del Front Nacional de Catalunya, del Partit Socialista d'Alliberament Nacional, d'Acció Catalana, del Partit Republicà Català, del Bloc Obrer i Camperol, d'en Permanyer, d'en Layret, d'en Nin, d'en Macià i d'en Companys, d'en Serra i Moret, d'en Campalans i d'en Maurín, d'en Solà i d'en Barrera, i... sobretot i per damunt de tot... de la bona gent, de la gent bona que lluità fermament contra el feixisme i acabà als batallones de la muerte o a Dachau, Auschwitz, Ravensbrück, Mauthausen, i dels infants i famílies que varen ser bandejats i marginats per haver-se oposat a la dictadura, de les dones que varen haver de parir els seus fills a la platja d'Argelers, de les que s'hi varen haver de prostituir per sobreviure, dels homes que foren turmentats grotescament fins a l'últim alè. Hem hagut d'empassar-nos molts de pans negres mentre d'altres porcairols no han parat d'afartar-se de caviar i llagosta. Willy Brandt deia que permetre una injustícia amb una persona o amb un poble era la via directa perquè se'n puguessin cometre moltes més.
Són molts els països que han dit prou i han forçat un canvi en la situació que patien. 1.500.000 catalans vàrem sortir al carrer el 10-J del 2010. Units no hi hauria obstacles insuperables que ens impedissin esdevenir un estat lliure. Units a àmbit municipal, comarcal i nacional. Mentrestant, tot veient l'espectacle egoista i irresponsable d'individualismes i enfrontaments entre els partits polítics catalans, Madrid es fot un panxó de riure.
