Correu

Enmig del feix de cartes del banc, de les publicitàries i d'alguna d'institucional, aquest Nadal, a diferència d'anteriors, es va trobar a la bústia dues rara avis. La primera era una felicitació de Nadal dirigida al seu fill petit. La segona tenia com a remitent una cadena de supermercats i contenia, amb pèls i senyals, el que suposadament havia estalviat per les seves últimes compres gràcies a l'ajust de preus que havia fet l'empresa en determinats productes. Va repassar la comparativa i el primer que li va cridar l'atenció és que era realment un animal de costums i la seva compra era molt poc original. Era fàcil endevinar-li els gustos. Quan va arribar al final, buscant l'estalvi, aquest superava de llarg els cent euros. No es va posar a desxifrar la lletra petita de tot plegat, aparcant l'actitud de descregut que tot consumidor té dret a exercir davant situacions d'aquest tipus. Al mateix temps, el seu fill, que feia dies que frisava per rebre la nadala, producte d'un treball de l'escola, experimentava una sensació similar. Acostumat a rebre felicitacions virtuals, li agradava tocar físicament la missiva, malgrat que la seva elevada exigència (que els nens no apliquen gairebé mai a ells mateixos però sí als altres) havia quedat insatisfeta. Vés a saber si era pel color de la cartolina, per la decoració o per la lletra. El cas és que la va posar al capçal de l'habitació després d'ensenyar-la al seu pare, que ja havia penjat la llista de l'estalvi en la compra del supermercat al suro de la cuina. A la seva manera, conscients que el que acabaven de rebre no era ni espontani ni desinteressat, tenien aquella petita satisfacció que, fora dels circuits habituals, algú s'havia recordat d'ells.