Caducitats insostenibles
Ja no es fabrica gairebé res que duri tota la vida. I no parlo de béns immaterials, com ara la salut, l'amor, la felicitat o la vida mateixa. Gairebé tots els estris i màquines que fem servir a la vida quotidiana tenen un límit, una data de caducitat incorporada que fa que s'espatllin sense possibilitat de reparació i no hi hagi cap més alternativa que renovar-los.
Sembla com si la nostra civilització desenvolupada fos de fet una cultura de fer servir i llençar incessantment, com si el revers tèrbol de l'abundància fos l'apoteosi del malbaratament. Aquesta obsolescència planificada ho afecta gairebé tot, des de coses tan senzilles com un vestit o unes sabates, fins a estris més complexos, com ara una rentadora, un ordinador o un forn microones. Les excepcions a la norma esdevenen fites històriques, com ara la famosa bombeta d'una caserna de bombers a Livermore (Califòrnia, EUA), que ha estat encesa des del 1901.
Com és lògic, la caducitat universal de tots els estris i productes té un preu: la constant despesa de materials i recursos que ja no podem considerar inesgotables i l'amuntegament de deixalles. Tot plegat, en un món que encara no ha estat capaç de superar la fam i la misèria, ens condueix a un futur insostenible, a un planeta que serà una irreversible barreja de carestia i abocador industrial. El concepte ecologista de la sostenibilitat, que tantes ironies provoca entre els fanàtics del consum inconscient, esdevé una qüestió essencial per a la supervivència.
Darrerament, aquest problema de la caducitat insostenible s'ha posat de moda, i per tot arreu apareixen veus d'alarma i laments pel destí insuportable que ens espera. Tanmateix, la cultura del malbaratament té un col·laborador en una altra moda, la pulsió de llençar tot el que s'ha fet vell i ha esdevingut inútil o irreparable i substituir-ho per alguna cosa nova, moderna i rutilant. El malbaratament i la inconsciència davant del futur han esdevingut un factor de mercat, un estimulant del consum.
Per aquest camí, tindrem ocasió d'enyorar el temps de les caducitats insostenibles i desitjar de nou un món on les coses estiguin fetes per durar.
