La incompletesa

La incompletesa deu ser una de les principals característiques dels humans. Mario Vargas Llosa, en la recepció del premi Nobel de literatura, va evocar la Barcelona que ell va conèixer al llarg dels anys setanta: una ciutat en ple apogeu cultural, contrapunt d'una Madrid aleshores emblema del franquisme i la involució. La Barcelona de Vargas Llosa era, també cal dir-ho, una ciutat en què els “elements autòctons” no es deixaven notar gaire i que, en el millor dels casos, podien ser metabolitzats com un exotisme folklòric o abordats des del paternalisme condescendent de qui percep un crepuscle lingüístic i polític sense experimentar cap vertader sentiment d'injustícia o voluntat de denunciar aquella situació. Ha estat Jordi Pujol qui ha corregit aquesta mirada de Vargas Llosa, una mirada deformada per la nostàlgia i per l'obsessió de no distingir cap matís dintre de l'ampli espectre que, amb una peresa mental deliberada, molts designen amb el nom genèric de nacionalisme. L'expresident de la Generalitat ha fet un exercici elemental de sentit comú i ha recordat a Vargas Llosa que en aquella Barcelona mitificada hi havia persones a la presó, tortures a comissaria, manca de llibertat i persecució lingüística, política i cultural.

La realitat, però, sempre revela la nostra condició d'incompletesa. En la trajectòria incontestablement lúcida i demòcrata de Jordi Pujol, també hi trobem buits. Estic pensant en les detencions que el jutge Garzón va ordenar el juliol del 1992, durant la vigília dels Jocs Olímpics. Van ser unes detencions arbitràries, mancades de base jurídica, que van acabar confirmant un procés de persecució política que establia una aliança entre el franquisme i les formes autoritàries de la democràcia. Davant d'aquell procés opac, davant d'aquell colossal esclafament de drets i llibertats, l'expresident Pujol va respondre, però va respondre d'una manera tova. Va obviar que la millor tradició antifranquista és aquella que ha continuat denunciant les violacions comeses en plena democràcia.