El govern dels millors
“Treball dur, esforç, sacrifici, imaginació, creativitat, moral de victòria i convicció en les nostres possibilitats”. Aquesta és la recepta churchilliana del nou president per a la Catalunya de l'any 2011. L'objectiu principal i més immediat no és la confrontació amb l'Estat, ni la redefinició del nostre marc competencial, ni –de fet– la sortida de la crisi per ella mateixa. El president vol, abans que res, que recuperem el dret a tenir fe en les nostres pròpies possibilitats. Que tinguem la sensació que podem fer les coses bé, que traguem el millor de nosaltres mateixos. Per això es presenta a ell i el seu govern com a primers exemples del que hauria de ser la Catalunya de la nova dècada: austeritat i excel·lència. La reducció del 23% dels alts càrrecs de la Generalitat és més que una mesura que busqui l'aprovació popular: és un avís per a navegants. No hi ha més diners per administrar i, per tant, no fan falta més administradors. Quan des de l'oposició deia que calia reduir el sector públic a Catalunya, no era només una crítica retòrica contra el govern tripartit. “Amb menys, hem de fer més i millor” és una frase extreta de qualsevol discurs del primer ministre britànic, David Cameron, i que Mas ha fet seva. Igual com el líder conservador de Londres ha volgut parafrasejar amb els matisos que exigeixen els nous temps la “sang, suor i llàgrimes” que Winston Churchill va oferir als britànics durant la Segona Guerra Mundial. Cameron ha promès la reducció també d'una quarta part dels efectius de l'administració britànica –els funcionaris–; Artur Mas això no ho podrà fer entre altres raons perquè el mercat laboral català és molt més rígid que el britànic, legalment no té les eines per prendre mesures d'aquesta magnitud i, políticament, tampoc no té el coratge per a una confrontació laboral com aquesta.
L'altra gran aposta del primer govern Mas és la incorporació de gestors independents de prestigi en les seves àrees professionals. Però el fitxatge més significatiu de l'aposta per l'excel·lència és el professor Andreu Mas-Colell com a conseller d'Economia i Coneixement. El nomenament de Mas-Colell com a cervell econòmic de la Generalitat envia un missatge de tranquil·litat als mercats internacionals. És un dels caps més ben moblats de Catalunya i se'l reconeix a les grans universitats nord-americanes i en el món de la recerca científica a Europa. És una de les millors cartes de presentació que podem tenir a l'exterior i la seva sola presència al consell de govern és un reclam per a noves inversions a Catalunya. En aquest sentit, el churchillià Mas ha actuat més com el successor laborista del primer ministre britànic l'any 1945. Clement Attlee va aprofitar el prestigi internacional del professor John Maynard Keynes per aconseguir finançament nord-americà per a la reconstrucció britànica. No és que Mas-Colell acabi aplicant polítiques keynesianes a la Generalitat, però l'efecte que va tenir el prestigi de l'acadèmic britànic per donar credibilitat al pla laborista de recuperació de l'endeutat Regne Unit de la postguerra va ser fonamental per aconseguir –entre altres fites– que Londres fos el principal beneficiari del Pla Marshall.
La incorporació de Ferran Mascarell al govern mereix una altra consideració. S'ha d'entendre en el context del projecte sobiranista d'ampli espectre que vol construir Artur Mas a l'entorn de Convergència, i amb els ulls posats al futur. L'operació Mascarell té tot el sentit del món en tant que ampliació de la base social del nou govern, i també s'entén en el context de la desafecció dels ciutadans per la política. Però seria un error considerar la incorporació de Mascarell una manera de desestabilitzar el PSC. Mas coneix l'experiència que ha tingut Nicolas Sarkozy a França: l'any 2007, després de guanyar les eleccions amb un missatge molt escorat a la dreta, Sarkozy va fer un govern amb alguns dels membres més centristes del socialisme francès, aprofitant el seu prestigi: Bernard Kouchner, un dels fundadors de Metges Sense Fronteres; Fadela Amara, expresidenta de l'associació feminista Ni putes ni Sotmeses; Frédéric Mitterrand, enfant terrible del món literari parisenc i nebot de l'expresident socialista. Finalment, Sarkozy va propiciar el nomenament com a director del Fons Monetari Internacional del dirigent socialista més popular, Dominique Strauss-Kahn. Quatre anys més tard, Kouchner ja no és ministre d'Exteriors després de desavinences públiques entre ell i l'oficina del president en polítiques de cooperació a l'Àfrica i relacions comercials amb la Xina. Fadela Amara va abandonar el govern amb un sorollós cop de porta i Dominique Strauss-Kahn ha vist augmentar encara més la seva popularitat i podria ser el rival de Sarkozy a les presidencials del 2012. A més, aquests fitxatges del president han acabat restant coherència al missatge i a l'acció del seu govern i ara la percepció que tenen els francesos de Sarkozy és de malfiança i d'indefinició. El “govern dels millors” té els seus riscos, encara que a Catalunya –si hem de jutjar per la bona acollida a les enquestes de RAC 1 o Els matins de TV3– sembla una fórmula a priori guanyadora.
