Aixecar-se i marxar d'escola

Amb el ferm convenciment que calia defensar-se davant la humiliació, la mare de Hannah Arendt ordenava a la seva filla que cada cop que un mestre fes un comentari antisemita a l'aula, ella s'aixequés del pupitre, abandonés l'escola i tornés a casa. El civisme i la cultura de la dignitat també exigeixen hàbits. I potser no és gratuït sospitar que aquestes instruccions maternes que va rebre Arendt puguin ser la base de la teoria que, anys més tard, a propòsit del judici del nazi Eichmman, va elaborar la filòsofa. Arendt va parlar de banalització del mal per referir-se a aquell individu de figura plana, que, arrossegat per l'entorn, actua com un autòmat i es nega a reflexionar críticament sobre les pròpies accions.

En la cultura popular i política de l'Estat espanyol hi ha la pràctica constant de la catalanofòbia. És una pràctica instal·lada amb aires de normalitat, com si l'agressió fos part del paisatge. Quan el general Espartero recorda que cal bombardejar Barcelona almenys una vegada cada cinquanta anys, també demostra que per bé que la paraula pot alçar el simulacre, la paraula no és mai un mer simulacre. L'any 1984 Felipe González va materialitzar que la pulcritud democràtica no té per què ser menys preocupant ni més sostenible que la permanència de la mort: “El terrorisme del País Basc és una qüestió d'ordre públic, però el vertader perill és el fet diferencial català”, va dir. Zapatero parla de recentralització. Rajoy exposa com a exemple d'anormalitat el fet que en el Senat es parlin altres llengües a part del castellà. Això no són només paraules o simples opinions polítiques. Són, atesa la història, el reflex d'un procés de destrucció, el preàmbul d'una possibilitat molt més terrible. Per no ser còmplice de la banalització del mal: ¿no caldria aixecar-se i marxar d'escola?