Manrique al poder
Julio Manrique ja no cau tan simpàtic a totes les ànimes. Fa temps que ha deixat de ser només un actor de referència que papalloneja metrosexualitat a les sèries de la nostra, i ha passat a convertir-se en un dels artesans teatrals més importants del país. I triomfar sense tenir cabells blancs, en una terra de botiguers pusil·lànimes i permanent gerontocràcia, es pot pagar ben car. Manrique ha comès molts pecats: primerament, ha gosat trencar el regnat de la secta de directors que han monopolitzat l'escena barcelonina pels segles dels segles. Ho ha fet –com David Selvas amb la seva notable Gavina– demostrant que els nostres millors actors poden traduir perfectament a escena qualsevol text dramàtic. Només faltaria.
Però, sobretot, Manrique ha fet vessar el got assumint la direcció artística del Teatre Romea. La tebior, o el simple acarnissament, dels crítics nostrats amb els excel·lents muntatges de L'hort dels cirerers i L'arquitecte (immediatament posteriors al nomenament) així ho confirmen. A molts els ha molestat aquest Hort descarnat i humorístic que relativitza nocions aquí intocables com ara la propietat o la terra. També els ha fet picor aquest fantàstic Arquitecte del Lliure, en què David Craig exposa algunes de les misèries dels nostres temps, amb certs tocs previsibles (algun dia hauríem d'exigir als autors una visió molt menys folklòrica dels homosexuals) però amb una trempera inqüestionable.
La recepció crítica d'aquestes propostes, insisteixo, fa pudor. Als aristòcrates de la ressenya els fot sobiranament que una persona encara jove comandi la direcció d'un teatre com el Romea (felicito de tot cor la seva direcció per la valentia, i l'animo a reactivar aviat la companyia d'actors que el grup Focus ha dissolt sense cap motiu). Em desanima viure en un país que encara es deleix amb l'art complaent, que queda embadocat amb la llagrimeta fàcil de Pa negre podent gaudir de la brutalitat d'una pel·lícula essencial com La mosquitera, d'Agustí Vila. Por endèmica als canvis, temor de veure les deixalles de la societat i –sobretot– basarda endèmica a la joventut. Contra aquesta petitesa, tant si ens agrada com si no, ara tenim Manrique al poder.
