La piràmide malmesa del faraó Mubarak
Fa dues setmanes, en aquesta mateixa pàgina, assenyalàvem que Egipte era un dels candidats més probables al contagi de la revolta tunisiana. Així ha estat. Des del 25 de gener, una revolta popular massiva reclama la fi de la dictadura de Hosni Mubàrak, que ha mantingut les llibertats dels egipcis segrestades durant els darrers trenta anys.
El futur d'Egipte és incert, sobretot des que les manifestacions populars van degenerar aquesta setmana en enfrontaments violents entre els opositors i els partidaris de Mubàrak, que dimarts passat va anunciar que no es tornaria a presentar a la reelecció. L'intent del dictador egipci de guanyar temps aferrant-se al poder uns quants mesos més sembla haver estat inútil. El poble insisteix a exigir la seva marxa, i les manifestacions convocades avui mateix poden suposar una nova inflexió en el procés de canvi.
Les repercussions internacionals de la revolta egípcia no són negligibles. El país ha estat un pilar central de l'estratègia occidental en el món àrab i al Pròxim Orient, no només per haver arribat a la pau amb Israel i pel seu alineament amb els Estats Units, sinó també per la seva cooperació amb els règims autoritaris, rics en petroli i prooccidentals d'Aràbia. Ara la possibilitat d'un canvi a Egipte desperta els fantasmes de la revolució del 1979 a Iran, on l'enderrocament de la monarquia del xa Reza Pahlevi va donar lloc a un règim teocràtic de fonamentalistes islàmics antioccidentals i antiisraelians.
Tanmateix, Egipte no és Iran. És fals que el radicalisme islàmic sigui l'única alternativa possible a la dictadura de Mubàrak. La societat egípcia és prou complexa i diversa perquè la transició democràtica sigui possible. El principal risc immediat és la combinació d'enfrontaments violents i aparició d'un buit de poder. La tardana i feble reacció dels Estats Units i la Unió Europea, que haurien d'haver forçat Mubàrak a emprendre reformes abans no fos massa tard, complica encara més el futur.
L' esfondrament de la piràmide del faraó egipci ja és un fet, i potser serà també un pas més en l'onada de canvis que sacseja les autocràcies del món àrab.
