L'horitzó de la rendició
L'esquerra abertzale, en la conjuntura de les eleccions municipals de maig, concreta aquests dies un nou intent de participar en el procés electoral: es presenta una nova sigla amb una declaració de principis tallada pel patró democràtic i amb l'objectiu d'obtenir la legalització. No obstant això, la legalització d'una formació hereva d'Herri Batasuna és improbable perquè l'Estat espanyol ja va igualar l'esquerra abertzale amb ETA. Una igualació que jurídicament es manté vigent. I la condició prèvia a la legalització de la nova Herri Batasuna és la rendició d'ETA. Si no hi ha rendició d'ETA no hi ha cap altre horitzó per a la legalització política de l'esquerra independentista basca.
Que l'imaginari de l'Estat espanyol estigui monopolitzat per la idea de la rendició d'ETA (encara que sigui a canvi de la pau) i no prevegi cap fórmula de resolució del conflicte dialogada és una opció que respon a una lògica més militar que política i, paradoxalment, dóna la raó a ETA, una organització que es defineix en termes militars.
La lògica militar de l'Estat espanyol, que exigeix la rendició dels enemics, es pot justificar contra adversaris estrictament polítics? No parlem de l'esquerra abertzale, que a ulls de l'Estat és més enemic armat que adversari polític; parlem de Catalunya. El terme rendició l'ha usat Jordi Pujol per descriure uns dels horitzons probables per al futur de Catalunya. Difícilment hi ha un polític més bon coneixedor de la ideologia de l'Estat espanyol actual que Pujol, ja que n'ha estat testimoni directe de la gènesi des de la fi de la dictadura. Si Pujol, un enamorat de la prospectiva, situa la rendició com a horitzó de Catalunya, no és una boutade. Pujol, que ha ajudat a parir l'Estat espanyol contemporani, el coneix com si fos fill seu. I Pujol no és una persona que parli sense autoritat, ni que tingui cap necessitat de desmuntar la seva trajectòria.
Així, l'horitzó és la rendició. Tant si ets un enemic armat com si ets un adversari polític.
Sembla que la democràcia espanyola només va fer una excepció amb el franquisme, que ni devia ser enemic armat ni adversari polític.
