El notari Noguera
“Fou, així, un patriota sense retòrica, un noucentista sense encarcarament, un jurista sense dogmes i un ciutadà sense complexos”
Raimon Noguera de Guzmán fou un notari barceloní que serví la seva notaria a la capital catalana per espai de 37 anys, del 1935 al 1972. Aquesta circumstància no justificaria l'edició de la biografia de la qual és autor Agustí Pons, recentment publicada amb el títol El notari Noguera i el llegat de Picasso, Miró i Pau Casals. La pràctica del propi ofici, qualsevol que aquest sigui i encara que s'hagi exercit amb dedicació i competència exemplars, no justifica de cap manera que una persona mereixi ser recordada. La seva tasca –la seva aportació– quedarà integrada per sempre, de forma anònima, en la història del seu país, feta d'un conjunt innumerable d'aportacions individuals tan transcendents com fungibles. Però, per això mateix, el que resulta insòlit en la biografia de Noguera –i justifica que se'l recordi– fou la seva preocupació constant per la gestió dels afers col·lectius, no en l'àmbit de la política convencional –que segurament quedava molt lluny de les seves preferències i, fins i tot, de les seves aptituds–, sinó en el terreny del que s'anomena –en termes avui ja molt desgastats– la societat civil.
Raimon Noguera fou, en efecte, un personatge destacat de la vida i de la societat civil barcelonina i, per extensió, catalana del seu temps: un home valorat i respectat, que contribuí de forma decisiva a la resolució de conflictes en els quals, per sota d'una aparença estrictament jurídica, bategava una confrontació de molt més calat –com el plet que enfrontà el monestir de Montserrat amb la mitra barcelonina (és a dir, l'abat Escarré amb el bisbe Modrego) pels drets sobre la muntanya de Montserrat–; un jurista que tingué els recursos tècnics precisos, el coneixement de la natura humana indispensable i la murrieria necessària per bastir l'esquema jurídic que va fer possible dues institucions avui tan arrelades i característiques de la capital catalana com són el Museu Picasso i la Fundació Miró, i, finalment, un patrici que erigí i dotà generosament una fundació –la Fundació Noguera– que té per objecte l'edició dels inventaris dels arxius notarials de Catalunya, juntament amb un important recull de textos i documents, estudis, actes, llibres de privilegis i diplomataris, que posen al servei dels historiadors i estudiosos en general un material que, als països més desenvolupats d'Europa, els seus respectius estats van tenir cura d'editar des de mitjan segle XIX. De la magnitud de la tasca de la Fundació Noguera en dóna prova evident el fet que ha publicat –des de la seva creació l'any 1976 fins avui– més de 200 volums, que s'han distribuït a les biblioteques més importants del món.
De totes aquestes activitats, d'un innegable interès general, en dóna exacta relació la recent biografia de Raimon Noguera, raó per la qual no paga la pena insistir-hi. Però, més enllà de la narració de la seva rica peripècia vital, la trajectòria de Noguera dóna peu a dues reflexions que la transcendeixen.
En primer lloc, l'especial significat del notariat a Catalunya, que, molt més enllà de l'autenticació d'actes i contractes que constitueix el nucli dur de la seva funció, ha desenvolupat aquí una funció singular. En efecte, el notariat català ha cobert històricament, d'alguna manera, el buit deixat per un estat considerat moltes vegades tan sols com a relativament propi. Així, la perpetuació de les cases principals –les cases pairals– s'ha fet possible durant segles, a les notaries catalanes, mitjançant capítols matrimonials autoritzats pel notari segons el costum del país, i no per la concessió de mayorazgos, tal com es feia a Castella gràcies a la benevolència d'un rei proper que concedia aquest benefici. I la reforma agrària del segle XVIII també s'instrumentà a les notaries del país, mitjançant el recurs sistemàtic a la rabassa morta pactada lliurement davant del notari i no imposada per disposicions legals de cap mena. Doncs bé, Raimon Noguera s'insereix en aquesta honorable tradició del notariat català, que –anant més enllà de l'estricta documentació dels afers que arriben a les seves mans– s'involucra de forma decisiva en la resolució jurídica dels problemes més vius de cada moment històric, així com en la institucionalització d'empreses d'interès general que, en un altre lloc, haurien estat promogudes, establertes i sostingudes pel poder públic. Tal vegada es podria concloure que els catalans s'ho han hagut de muntar sols moltes vegades, i ho han fet sovint davant del notari.
I, finalment, s'ha de destacar la importància decisiva que han tingut, durant el segle XX, per a la recuperació de la cultura catalana –que és tant com dir per a la refacció de la nació catalana– aportacions com ara la de Raimon Noguera, una més entre tantes, que han fet possible que avui –al començament del segle XXI– Catalunya formi part “modesta però dignament” –en paraules de Ramon Trias Fargas– del concert de les nacions. Noguera visqué la seva vida amb discreció i bon estil, amb un fons de relativisme escèptic i una punta d'ironia, més desencantada que amarga, que projectà desinhibida sobre persones i fets. Són els trets de caràcter que li marcaren la tradició de la qual venia, l'educació que va rebre i l'ambient que va viure. Fou, així, un patriota sense retòrica, un noucentista sense encarcarament, un jurista sense dogmes i un ciutadà sense complexos. No és estrany que avui se'l recordi, tant pel que va fer com pel que era: un català que serví el seu país amb un tarannà tan civilitzat com obert.
