Extravagants ocurrències de Madrid

El govern central gesticula últimament com un boxejador sonat que, grogui a dalt del ring, i sense fer diana, llança a l'aire tota mena de directes, crochets i uppercuts que no fan impacte enlloc. De tots els ministres, però, el que més ha destacat, en aquest sentit, és Sebastian, el titular d'Indústria i d'altres activitats diverses. Tots recordem la seva procedència del servei d'estudis del BBVA i com, junt amb els seus amics de l'empresa SACYR, va intentar comprar el banc que l'havia acomiadat abans. O bé quan va fracassar en l'intent de guanyar l'alcaldia de Madrid. Però, és en tant que ministre que va adquirir tota la seva estatura i que, amb obcecació i arrabassament, va començar a prendre decisions aïllades en forma de perdigonada i sense el mínim de reflexió prèvia exigible a un governant.

I, així, capritxosament, en lloc de formular un pla estratègic de l'energia es va inventar allò de regalar bombetes incandescents de baix consum. O bé a justificar l'augment de les tarifes dels serveis públics dient que només costaven igual que un cafè. No sé si al ministre del ram no li cobren la factura, posem per cas de l'electricitat, o si viu de franc en una residencia oficial tal com era el cas d'alguns dels seus antecessors. Però, si el consum el pagués ell, s'hauria adonat que aquells augments de l'u de gener ara s'apliquen diverses vegades a l'any, sempre que les companyies monopolistes invoquen el “dèficit tarifari” o qualsevol altre concepte que serveixi per confiscar una part cada vegada més gran del poder adquisitiu dels ciutadans honrats i d'economia modesta. Per tant, la brometa del cafè devia referir-se, si de cas, al preu del cafetito que el mienmano Juan d'Alfonso Guerra tenia com a barem d'aconseguidor al seu despatx privat als locals de la Delegació del Govern a Sevilla.

Tenim, doncs, un govern i, especialment, un ministre que, des de la ignorància i la imprevisió, senten l'impuls compulsiu d'actuar només per justificar la seva existència i demostrar amb el dirigisme intervencionista i reglamentari quin és el seu poder. I, sense cap estudi o cap consulta als experts en la matèria, es dediquen bruscament a dictar normes i aplicar sancions que sovint són contra procediments i que mai no s'han basat en un estudi de la relació cost-benefici. Així doncs, els qui són impotents per enfrontar-se a les grans qüestions marquen paquet autoritari en terrenys on el poder públic mata mosquits a canonades. No han après mai el gran principi vigent als EUA: “That government is best which governs least”, és a dir, el millor govern és el que menys governa. I així ara ens diuen que s'ha de reduir una miqueta la velocitat a les carreteres a fi d'estalviar consum de carburants. És que no saben que el mecanisme més eficaç per aconseguir-ho ja s'està aplicant i és la puja del preu de la benzina? Doncs que no ens vinguin amb arguments falsos, perquè amb la diabòlica combinació de les abusives tarifes de peatges i benzina ja no cal introduir cap més element dissuasiu contra la mobilitat de les persones i les mercaderies. I són, per tant, innecessàries les despeses en nova senyalització i equips de recaptació de multes venials, que potser podrien dedicar-se a impedir els robatoris de la banda dels peruans a les autopistes.

El més fort de tot, tanmateix, ha estat l'ultima parida del ministre Sebastián, que, en plena crisi econòmica i quan Catalunya ja té 600.000 desocupats i més pobres de solemnitat que no pas la població total d'Extremadura, s'ha inventat una nova ocurrència absolutament genial.

En efecte, tot aprofitant que la transferència del Turisme a les autonomies no ha significat l'automàtica desaparició del ministeri del ram al govern central, ans al contrari, s'ha quedat, contra la noció de competència exclusiva, que vol dir excloent, amb tots els buròcrates de Madrid i tots els diners per a subvencions. I ara ve la bona, no és que puguin subsidiar una política contrària a la que constitucionalment pertoca decidir als governs autonòmics, cosa que ja és una aberració. És que, a sobre, encara han decidit atorgar en concepte de promoció del turisme –quina confusió del culo con las témporas– una subvenció d'un milió d'euros al Real Madrid a fi que contribueixi sense fer res a captar turistes per a la marca Spain is different. I això, francament, ja supera tots els límits de la burla i l'insult als contribuents de Catalunya i de tants altres llocs que, si hi hagués una creueta com la de l'Església catòlica, evidentment, es declararien objectors fiscals en la part proporcional d'aquesta vexació, d'aquest menyspreu i d'aquesta ofensa als ciutadans, que són víctimes de retallades socials mentre les abelles reines de Madrid continuen enriquint-se amb absoluta impunitat. Ja sé que la xifra és insignificant però és la gota que fa vessar el got de la paciència i la palmària demostració de la frivolitat d'uns governants que, a part d'incompetents, no tenen ni el més mínim respecte a la pluralitat del país i als contribuents que, com deia Churchill, han de patir sacrificis, sang, suor i llàgrimes. Entre els quals, evidentment, no hi ha ni el ministre Sebastián ni els seus amics de la llotja i local d'alterne de negocis del Bernabéu.