‘Austeritat', paraula màgica

Miguel Sebastián, ministre d'Indústria, acaba de dir que “els ciutadans consumeixen molta més llum de la que han de consumir” i que “els ciutadans s'han de conscienciar que l'energia a cost zero s'ha acabat”. Quan vaig llegir aquestes declaracions em van venir a la memòria les paraules que Oscar Wilde va pronunciar poc abans de morir, mentre demanava xampany en un hotel de París: “Moro de la mateixa manera que vaig viure: per damunt de les meves possibilitats”. Es veu que els ciutadans vivim per damunt de les nostres possibilitats. La nostra època combina de manera admirable el restrenyiment amb el rigor calvinista. I ara és rebut en olor de santedat tot allò que sigui una apel·lació a l'austeritat. El cas és que el ciutadà sofert, que paga els seus impostos tot i tenir dificultats per arribar a final de mes, nota com de cop i volta és al bell mig de l'escenari social mentre el potent focus del poder l'il·lumina tot assenyalant-lo com a culpable: culpable de gastar massa, culpable de ser –vulgui o no vulgui– una peça productiva i consumista d'un engranatge concebut perquè el ciutadà gasti massa. Fa uns anys la pàtina d'abrillantament social i polític s'assolia gràcies a l'ús d'una retòrica no sexista; multiculturalista; relativista en el pla cultural; a favor del mestissatge, i, en l'argot psicopedagògic, gràcies a un discurs trufat de conceptes com ara transversal o dinàmica de grups. Ara la contrasenya màgica dels nostres dies és: austeritat. Invocant aquest nom un ja té part de la credibilitat guanyada. Mentrestant el ciutadà ras, el que no ha participat de la gran fira de les vanitats i de l'opulència d'aquests anys d'orgia, és el culpable i qui pagarà les costes. Vénen ganes de demanar cava i encendre tots els llums de casa.