Ramon Barnils, a raig
Avui fa deu anys de la mort de Ramon Barnils. Vaig coincidir amb ell a la segona meitat dels vuitanta, al setmanari El Temps. De fet, va ser ell qui va recomanar a Eliseu Climent, l'editor del setmanari, que delegués en mi la seu a Barcelona de la revista i, després, la subdirecció general, en un càrrec compartit amb el magnífic escriptor periodístic Miquel Alberola. Climent li va fer cas. Aleshores van començar uns anys en què van passar pel setmanari El Temps periodistes i escriptors il·lustres que actualment estan en la primera línia (algun dia caldrà fer un reportatge sobre “els fills del setmanari El Temps”).
Deia que Climent va fer cas a Barnils, però sempre era Barnils qui obeïa Climent, a qui admirava i a qui anomenava l'amo. Un dia, Climent va proposar a Barnils que muntés una tertúlia setmanal amb Joan de Sagarra i Fabià Estapé. La maniobra conjunta va durar poc, però Sagarra i Estapé es van convertir en firmes de la casa. A Barnils el recordo cada setmana trucant des del porter automàtic i, quan li obria la porta, l'enxampava sortint de l'ascensor o esperant al replà escrivint a mà les últimes rectificacions al seu article setmanal, que lliurava puntualment en un sol full escrit a màquina i guarnit de notes d'aclariment i ampliació. Eren uns textos d'una comprensió absoluta, d'una curiositat infinita i d'una ortotipografia immillorable.
De Barnils recordo, entre d'altres, dues lliçons magistrals. Una, en un bar pròxim a Catalunya Ràdio, emissora on vàrem compartir una tertúlia de vespre durant un estiu. Era sobre l'art del bon tertulià. Deia Barnils que l'èxit de la tertúlia era que els tertulians defensessin opinions contràries. Per això ell intervenia l'últim i defensava el contrari que els anteriors, amb el mèrit afegit, aleshores, de saber argumentar bé l'opinió de torn.
L'altra lliçó, una nit al Nick Havanna, va ser sobre la viabilitat d'una agència de notícies catalana. Era un tema sobre el qual havia pensat molt. El primer que caldria, em va dir, és no duplicar els corresponsals estrangers pagats amb diners públics. Unificar els de TV3 i Catalunya Ràdio i enfortir o ampliar les corresponsalies. Anys més tard, l'ACN va fer just el contrari: crear una nova xarxa de corresponsals a l'estranger, per triplicat i, simplement, per inflar la memòria i el pressupost anual.
