L'estètica ens perd

Sense entrar en el nucli del debat, es poden fer dues observacions als arguments amb què la consellera d'Educació, Irene Rigau, proposa reflexionar sobre la introducció de l'uniforme als centres educatius. Una de les raons que la consellera esgrimeix és –diguem-ne– de caràcter pragmàtic. Rigau remarca que els alumnes, a l'hora de vestir-se, pateixen “l'obsessió de saber cada dia què es posen, de canviar, certa competència i vinculació immediata amb les modes”. Encara que desactivat per un to funcionalista aplicat a l'estètica, no ens hauria de passar per alt que aquest plantejament té una gran expansió ideològica, fins al punt de fer trontollar les bases de la rica tradició liberal, que ja al segle XIX va avaluar quins havien de ser els límits del poder de l'Estat. ¿De debò, a aquestes altures de la pel·lícula, voldríem una administració paternalista que estalviés, als ciutadans, la seva facultat d'elegir? Més. Amb la invocació del concepte igualtat la consellera es pregunta si no caldria una forma de vestir “més igualitària, perquè de vegades les diferències són molt evidents”. La diferència –tant pel que fa a la vestimenta com en altres ordre de la vida– no és, per se, cap problema. ¿Hem de sobreentendre, doncs, amb complicitat, que la consellera es refereix a “diferències derivades de l'estatus econòmic i social”? Si és així, es tractaria d'un plantejament esbiaixat. Perquè l'uniforme no elimina les desigualtats, en tot cas les vela –si les vela– sota una mateixa aparença. Tanmateix, aquest plantejament té un pol d'atracció molt més interessant, que dubto que el govern –ni cap altre govern– tingui en la seva agenda immediata: abordar de ple l'eliminació real d'aquelles desigualtats fonamentades en la injustícia.