La Catalunya madrilenya

He llegit amb estupor a Economia digital que Aigües de Barcelona s'està plantejant canviar de nom a fi de poder aspirar sense rebuig a l'explotació del Canal de Isabel II. L'operació és una mica arriscada, perquè ara que, en virtut de la venda a la francesa Suez, l'empresa ja ha perdut la relativa i sempre tèbia catalanitat que té l'accionariat quan depèn de La Caixa, només faltaria canviar de nom per a passar a ser Aigües de Madrid. D'entrada, totes les filials d'Agbar ja s'han domiciliat a Madrid. Sense anar més lluny, acabo de rebre una circular de Seguragua que m'avisa del risc que les aixetes vagin degotant i que, en previsió que es produeixin aquests perjudicis, m'ofereixen per 5,9 euros al mes una assegurança que em garanteix, en cas de pèrdua d'aigua, que en menys de tres hores vindran a reparar l'avaria. Fixin-s'hi bé: no és que, com a abonat jo tingui dret a trucar-los a fi que restaurin el bon servei al qual tinc dret i pel qual pago. No, senyor, el que em diuen és que, si no pago aquests suplement, m'amenacen que qualsevol fuita de les canonades em costarà un dineral. La coacció de l'avís és evident.

De fet, és una amenaça. I no em diuen que si pago l'assegurança quedaré eximit dels danys i perjudicis. Només que si es produeix el sinistre i els demano l'ajut, vindran abans de tres hores. Cosa que significa que si el problema esclata durant les vacances o mentre estic de viatge, no deixaran de cobrar-me el consum accidental. Doncs bé, tot aquest muntatge recaptatori basat a cobrar per un servei que hauria de ser gratuït per a una concessionària que aplica contractes lleonins, intimidatoris i draconians resulta que m'arriba de la filial d'Aigües de Barcelona domiciliada a Pozuelo de Alarcón. Em pregunto com és possible que un monopoli que funciona a Barcelona sense cap concurs ni adjudicació des de fa 150 anys m'ha d'ofendre amb els xantatges d'una empresa domiciliada a Madrid i que tributa a les arques de la senyora Aguirre tal com em passa amb els rebuts d'Endesa, que, per cert, paga els impostos al punt zero de l'Espanya radial i no té clients a Madrid.

El més trist és que, finalment, quedi clar que si una empresa catalana vol fer negocis a Madrid, és a dir a Espanya, s'hagi de vestir de lagarterana encara que s'hagi venut prèviament la catalanitat a una potència estrangera en un tema d'estratègica importància i que hauria de ser de sobirania irrenunciable. Però no hi ha més cera que la que crema. I ho hem pogut comprovar en la reunió del Cercle d'Economia que s'ha mantingut en la seva línia habitual del “vaya, vaya, desde luego”, sense pena ni glòria. Sobretot, d'ençà que, a Madrid, s'han anat creant tantes plataformes de lobbies i d'interlocutors del govern central a les quals els empresaris catalans o residents a Catalunya s'han lliurat amb armes i bagatges. Recordin les imatges de poltrones a La Moncloa amb els dos banquers i dos caixers. És com el G-7, el G-8, el G-20 i els diferents fòrums que es congreguen per a influir. A l'Estat espanyol teníem les cambres de comerç, els enterradors de les quals van ser després de J.M. Figueras, en Negre, en Miquel Valls, que va perdre, fins i tot, ben merescudament, la quota obligatòria, i l'exministre socialista Gómez Navarro, que va haver de dimitir pel seu fracàs total.

Teníem també la CEOE del sou astronòmic i encara avui opac de J.M. Cuevas i del contracte blindat multimilionari del seu acòlit Aguilar i ara fracturada entre Foment i CEIM de Madrid i entre els notables que paguen quotes a part i la resta dels directius. Hi havia també l'Institut de l'Empresa Familiar, creat a Catalunya per un grup del qual J.M. Aznar va dir que eren uns senyors que no volien pagar impostos i que ara s'han reconvertit a Madrid en una altra cosa diferent i substituïda pel Consell de la Competitivitat, on tot són bancs, monopolis, telefònics i, excepte Mango, Mercadona i fins a un cert punt El Corte Inglés, ningú no pertany, a primera vista, a l'economia real i mínimament productiva. És, doncs, enmig d'aquest desolador panorama en el qual els poders fàctics s'ajunten per a pressionar els poders públics, mitjançant la creació de clubs de membres de l'anomenada societat civil, que funcionen els nous grups de pressió. A la descarada i amb els afiliats que calgui mobilitzar per a cada qüestió concreta. Ja han descartat la canalització a través dels organismes legalment reconeguts i aparentment representatius. I així, han deixat fora de joc un Cercle d'Economia que només tindria sentit si a Sitges hagués defensat els interessos de Catalunya. Cert, el president Mas va reclamar l'aeroport, però el Cercle no va demanar ni pacte fiscal, ni corredor mediterrani, ni ports connectats amb ample de via europeu, ni aigua del Roine ni res de res. Això sí, Rajoy els va dir: a un de vosaltres el faré ministre. Doncs, bon profit.