Gratitud

L'expressió de la gratitud ha perdut, com ha passat amb la d'altres sentiments, alguna de les característiques que li atorguen autenticitat. Principalment, la de la constància i la de la discreció. S'opta més, perquè la societat li atorga més valor, per mostrar-la amb espectacularitat i grandiloqüència, amb la imprescindible presència de públic. El problema és que aquesta pràctica basada en el predomini del cartró pedra s'ha estandarditzat tant que anem pel camí, si no és que ja hem arribat al final del trajecte, de trobar-nos amb el món a l'inrevés i acabar pervertint l'essència del gest. Un gest que té l'origen en el reconeixement per l'actuació d'una persona o col·lectiu o un favor rebut i que s'acaba convertint en una exhibició de recursos (econòmics o imaginatius) del qui es mostra agraït, que és qui acaba essent el protagonista quan no li toca. I és que per mostrar gratitud el primer que hem de tenir clar és que la millor manera de fer-la evident no és en forma d'eclosió puntual i encegadora, sinó mantenint viva la petita flama que, quan faci falta tornar el favor, estigui a disposició per escalfar i guiar a qui estem agraïts quan ho necessiti. Una feina que requereix un interès cap a la persona: escoltar-la, estar al seu costat, compartir els moments durs que ningú més vol compartir amb ella i estendre-li la mà quan la necessita, ja faci un dia, un any o vint des que vam disfrutar del benefici que ens va atorgar. No hi ha res que ens faci més ingrats que pensar que la gratitud té data de caducitat.