Articles

La cobdícia dels europeus

Europa presenta avui una estampa de desmoralització envoltada per la cobdícia, el fracàs de les polítiques econòmiques, la fragilitat de l'euro i les tensions entre el països del nord i les poblacions del sud ofegades per les conseqüències de la crisi amb les seves retallades i ajustos radicals. Europa, i més concretament la zona euro, sembla esbotzar-se per l'ortodòxia dels bancs centrals europeus, per les recomanacions canviants del Fons Monetari Internacional i pels deutes adquirits per economies que van estirar més el braç que la màniga durant molt temps. Els que pensem que la crisi d'Europa s'arreglarà amb més Europa, més complicitat institucional, més pensar en el conjunt que en els problemes concrets i particulars, ho tenim difícil aquests dies en què la pau mundial, l'estabilitat econòmica i financera sembla que recaiguin sobre Europa. No n'hi ha per tant. La crisi no ha tingut el seu epicentre a Europa sinó a Wall Street, que sembla voler imposar les mesures terapèutiques a un mal provocat precisament pels seus alts executius, la majoria dels quals ocupen els mateixos càrrecs, o millors encara, que el 2008.

Vull recordar el discurs de Jorge Semprún, traspassat fa uns quants dies, que pensava en Europa com la millor solució per evitar els dramàtics conflictes del segle passat. Deia Semprún que “el meu cas és el d'un antic leninista, que era, per tant, autieuropeu, que descobreix com en el projecte europeu s'obre un horitzó possible per practicar una democràcia radical. La transformació es produeix quan, essent comunista, m'enfronto amb la realitat espanyola i descobreixo que és més important la democràcia, amb capitalisme i mercat, que els hipotètics avenços socials d'una dictadura del proletariat”. Afirma Semprún que Europa no fou un invent de les esquerres, sinó dels democratacristians que convertiren Alemanya i França en el gran motor d'un projecte supranacional que féu de la democràcia un dels seus pilars essencials.

Europa s'ha anat fent a poc a poc, dos passos endavant i un enrere, amb crisis gairebé endèmiques, amb lideratges de gran nivell i amb personatges grisos i sense carisma, amb èpoques d'esplendor econòmica i amb situacions crítiques com la que ens toca viure avui. Què és el més important? Al meu entendre és que Europa ja no és la incubadora de guerres internes i externes. No és el centre del poder polític en el món. Però si una realitat és un mirall per a la resta del món, aquesta realitat és Europa. Per això, potser, hi ha tants intents d'erosionar el seu lideratge institucional en el món.

Quan, l'any 1918, Woodrow Wilson, Lloyd George i Georges Clemenceau, els vencedors de la Gran Guerra, s'asseien a París a firmar el Tractat de Versalles, controlaven el món. Tenien la facultat d'atorgar el dret d'un poble a tenir estat, repartien els territoris europeus que havien format part dels quatre imperis vençuts, traçaven les fronteres i decidien qui governaria en els nous països. També decidien com es dividiria l'Orient Mitjà i tots els territoris de les potències caigudes. Això certament ja no és així. Europa ha après molt de les seves errades i ara estem en un moment en què és més necessari que mai repassar el passat per evitar equivocacions que ens puguin portar als vells enfrontaments, sempre latents al continent al llarg de la història. Hem après a conviure en la diversitat i passem la major part de les nostres vides en companyia de la diferència. Això no vol dir, naturalment, que cadascú no hagi de ser responsable dels seus actes, tant en l'àmbit personal, com en el col·lectiu i el nacional.

La idea que grecs, irlandesos i portuguesos han pagat cara la seva gosadia de convertir-se en nacions riques amb els diners dels altres és ben certa. Però no és menys certa la pràctica dels bancs europeus i americans, però sobretot francesos i alemanys, de voler fer grans fortunes amb les condicions amb què dipositaven els seus diners en aquests petits països, als quals se'ls permetia una gran relaxació de les seves regles financeres. Ha estat la cobdícia de tots plegats, d'estats, de bancs, d'institucions financeres, de governs i de particulars el que ha desfigurat aquella idea tan genuïnament enriquidora de la solidaritat entre pobles, cultures i creences del gran mosaic de països que formem part avui dela Unió Europea i de les seves subdivisions, com és la zona euro.

A nosaltres no ens queda més remei que ser europeistes. No veig cap altra sortida per a una societat com la catalana, en què, per vocació i per història, sempre hem volgut agafar-nos en aliats europeus, encara que en l'hora decisiva de la Guerra de Successió fóssim abandonats pels austríacs i també pels anglesos, tal com es fa palès en aquell pamflet, The deplorable history of the Catalans. Tant se val. En aquests moments en què sembla que la cobdícia i els diners ho són tot, també dins d'aquella certa idea d'Europa que molts tenim cal reivindicar la política i la seva complexitat, el respecte a l'altre amb totes les seves dificultats, defensar les institucions i fer d'Europa el lloc comú on s'apaguin totes les guspires que tan sovint han causat violència i destrucció.

Ja sé que no és qüestió de bons desitjos ni de somnis. Potser ens hem d'acostumar que Europa no sigui només una central de distribució de fons i d'ajuts. Això és molt necessari però no és el més important. Encara que sembli inoportú, vull recordar el que Helmut Kohl digué a la Universitat de Lovaina, just abans de deixar la cancelleria: que la seva aposta per Europa era que no hi hagués més guerres al segle XXI. Hi estic molt d'acord. El problema no és l'euro. El problema és la convivència, la pau i el progrés entre tots els pobles que formem part d'una mateixa civilització.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.