L'humor variable de Muhammad VI
L'anomenada primavera àrab no ha arribat ni tan sols al començament de l'estiu. En molts llocs, com ara Líbia, Síria i el Iemen, les revoltes primaverals han degenerat en un negre hivern de repressió. Amb una excepció: el Marroc. El comentarista Nicholas D. Kristof escriu a The New York Times que “el rei Muhammad VI va acceptar a contracor les manifestacions, si més no quan estava de bon humor, i el seu règim va sostenir que l'activisme contra el govern subratllava l'obertura del país”. De fet, l'humor del monarca marroquí deu ser com a mínim variable, perquè si bé és cert que la repressió s'ha alleujat des de la pujada del rei al tron, el 1999, i que Muhammad VI ha promès reformes, alliberat un cert nombre de presos i convocat un referèndum per divendres que ve, 1 de juliol, les presons han tornat a omplir-se de nous detinguts, la repressió continua sent intensa, especialment al Sàhara Occidental, i la corrupció –un dels mals endèmics marroquins– ha augmentat de manera exponencial. L'any passat, un cable diplomàtic nord-americà revelat per Wikileaks suggeria que “el palau imposa i sol·licita els suborns a funcionaris de tots els nivells”.
El regne marroquí es troba en un dilema. Les reformes promeses pel rei inclouen una (petita) disminució dels seus poders –tot i que continuarà sent cap de les forces armades, cap de la judicatura i màxima autoritat religiosa o “comanador dels creients”–, un primer ministre amb més autonomia i el reconeixement de la llengua de la minoria berber. Si Muhammad VI aprofita la seva posició per impulsar reformes veritables, podria ser un exemple positiu per al canvi pacífic dels règims autoritaris àrabs. Si no ho fa, amb el temps es veurà obligat a seguir l'exemple de Gaddafi o Baixar al-Assad i recórrer a una repressió violenta del canvi que exigeix un sector cada cop més gran de la població. En tot cas, el camí és llarg i molt complicat. Sigui el que sigui el resultat de les tímides reformes que comencen amb el referèndum de la setmana que ve, la distància entre el regne de Muhammad VI i una autèntica monarquia democràtica és encara enorme.
