Don Tancredo i la crisi

Em sembla que vaig ser capdavanter a l'hora d'utilitzar una imatge de general aplicació per definir l'actitud del cap de govern Zapatero quan s'entestava tossudament a negar l'existència de la crisi econòmica. Vaig dir, en efecte, que actuava com un conill paralitzat i enlluernat pels fars de l'automòbil que li venia de cara a la carretera. Després van venir les descripcions dels brots verds i d'aquell llumet que s'albira al final del túnel com una font d'esperança, encara que alguns diguessin que podia ser una locomotora que venia de cara amb rumb de col·lisió. A continuació, hi hagué comentaristes com Chris Giles, que van dir que la reacció dels governs d'Atenes, de Brussel·les o de Washington seguien la pauta dels qui es troben una llauna buida al mig del carrer i li claven puntades de peu per anar-la seguint en ziga-zaga improvisada. Vista, però, la persistència del problema, els polítics van optar per aturar-se i fer un llançament de llauna més allunyat, perquè havien descobert el valor de qualsevol maniobra que els permetés guanyar temps.

Es curiós que l'expressió del final del túnel l'hagi pronunciat el primer ministre Papandreu, fill i nét de primer ministre i, per tant, membre del politikos Kosmos d'una classe dirigent que es perpetua com la dels postfranquistes a Espanya. Recordo que un dia, a Atenes, parlant amb Pesmazoglou, el governador del Banc Central que va signar el tractat d'adhesió de Grècia a la CEE, intentava explicar-li el que eren les travesses, tot pensant que potser quiniela era una paraula hel·lènica, i que ell em va dir: “Ah, sí, els pronostikos. Doncs bé, ara he sentit en el debat del Parlament que, en grec, el túnel es diu túnel. El que passa actualment és que els pronòstics tornen a venir de Grècia com quan els feia l'oracle de Delfos. I que, tal com explica Tony Barber, el país funciona a base del fakelaki, és a dir, el sobre amb diners que obre les portes de l'administració començant per un servei preferent a la sanitat pública. És un panorama que, a Madrid, en diuen sobrecogedor, perquè són moltíssims els polítics i funcionaris que cogen sobres. El compromís de Grècia de combatre la corrupció, no falsificar les estadístiques, cobrar els impostos i retallar el sector públic sona a música celestial i recorda el mite de Sísif que Èsquil i Eurípides va continuar fins a Albert Camus com la tasca impossible de fer pujar cap amunt una roca que sempre acaba davallant.

És probablement en la línia de guanyar temps a veure si podem salvar els mobles que ara se senten veus com la d'Edward Altmar (NYU) que diu que Espanya no és encara, malgrat l'anèmia de l'economia i la crisi financera, l'últim bastió de l'euro. En realitat, és Itàlia, amb dos bilions d'euros (no en anglès, sinó amb b d'aquí) la que podria causar el daltabaix catastròfic. És interessant la dada que Itàlia és el país amb més milionaris en proporció amb el seu nombre d'habitants. Tanmateix, avui que parlem dels grecs, resulta que és al peu de la bota del mapa d'Itàlia que hi ha el taló d'Aquil·les de tot Europa. I que és a Espanya on sembla que tothom opta per mantenir-se impertorbable. A Grècia, per exemple, ja s'ha detectat una sortida de diners cap a Suïssa equivalent al PIB de tot l'any passat i les classes mitjanes estan comprant totes les monedes d'or que troben amb la intenció de col·locar-les a sota les rajoles o els matalassos. I és que la bona gent ja no confia en l'Estat ni en els banquers i que la saviesa popular coincideix amb Einstein quan deia que una manera d'estar boig és seguir fent sempre les mateixes coses i pensar que, un dia, els resultats seran diferents. Per tant, diu Martin Wolf que la pregunta ja no es si hi haurà fallida, sinó tractar d'esbrinar si servirà d'alguna cosa, perquè les mesures necessàries potser no seran suficients. De totes maneres sempre queda millor dir que ajuden Grècia que no pas admetre que, de debò, anem a rescatar els nostres bancs que van finançar les alegries dels financers d'aquell país.

En tot cas, no s'entén que Mariano Rajoy encara no ens hagi dit quina seria la seva política econòmica, si és que en té. És veritat que la seva actitud de fer el Don Tancredo i d'esperar que li caigui la fruita madura, fins ara, no li ha anat gens malament. Però, ara, en vigílies d'unes eleccions generals que el podrien posar al timó del país, sembla que no convé que fins i tot la premsa estrangera digui, amb la injustícia de tots els estereotips, que si et trobes un polític gallec a l'escala, mai no sabràs si puja o si baixa. I que ha passat del wait and see al watch and see, és a dir, al model de veure-les venir. A part de manifestar-se a favor de retallar les despeses de les autonomies, cosa que mai no s'ha fet encara a totes les que governa el PP. Seria ja, doncs, hora de dir-nos quina fórmula magistral es pensa treure del barret de copa. Que la funció ja ha començat.