L'endemà del dissabte

El 1975 el periodista anglès Anthony Sampson va publicar The seven sisters, el primer llibre que va remarcar el fet, nou aleshores, que les empreses dites multinacionals ja gaudien de força més poder que els governs estatals. Una percepció ara tan estesa, que milions d'europeus ni es molesten a votar, perquè sospiten que la classe política sencera no és res més que el braç executiu d'unes entitats comercials i financeres d'àmbit global, immunes a qualsevol influència democràtica.

A Catalunya, entre les pressions supranacionals d'aquesta mena hi ha, a més, les de l'estat castellà, cosa que fa que de vegades sembli que la feina de la Generalitat consisteix tan sols a donar el vistiplau a unes decisions fetes, totes, fora del país. Per tant, quan aquest beneplàcit afecta el benestar dels ciutadans d'una manera greu, és lògic que aquests critiquin els que l'han donat. Un lector de l'Avui va insinuar fa poc que els assetjadors del Parlament eren anticatalans: al contrari, van demostrar així que prenien aquesta institució ben seriosament: més, potser, que alguns dels mateixos diputats.

No va ser pas agradable veure com aquests van ser empesos i escopits, perquè al cap i a la fi són uns ciutadans més (per bé que la resta de ciutadans els hàgim atorgat certs poders). Per la mateixa regla de tres, va ser encara més degradable veure com, fa dues setmanes, uns altres ciutadans van ser atonyinats amb porres en una plaça pública: un acte de violència diguem-ne autèntica que el senyor Puig, entestat a demanar comptes als autors de les empentes esmentades, es va oblidar de condemnar. En fi, vista la sensació creixent arreu de Catalunya que les paraules parlamentarisme i democràcia ja no són sinònimes, només deu ser una qüestió de temps abans que aparegui una versió nostrada del Millor Partit islandès: un partit polític antipolític que ha guanyat les eleccions municipals a Reykjavík. Fa poc a The Guardian, el seu cap, el còmic anarquista Jón Gnarr, va criticar “tota aquella gent arrogant i estreta de mires”: una referència directa als polítics locals, que tindria vigència en molts altres llocs. Avui dia els islandesos –segons una enquesta recent– consideren que Gnarr és “el polític més honorable del país”. Molt honorable, es podria afegir, en comparació amb segons qui.