L'endemà del dissabte

La setmana passada vaig visitar Euskadi per primera vegada en 30 anys, i en vaig tornar amb els tòpics habituals sobre aquest país (que havia adquirit, mentrestant, a Catalunya) fets miques. Vaig descobrir, entre altres coses, que l'eusquera no es parlava només als pobles petits, com se m'havia dit: al contrari, no havia fet ni dos glops de cervesa en una terrassa qualsevol de Donostia, que em vaig adonar que a la taula de la dreta s'hi parlava eusquera i a la taula de l'esquerra, també. De fet, l'únic client que feia les comandes en castellà era jo mateix.

A més a més –també a Donostia–, tots els establiments públics i privats tenien els rètols en la llengua més antiga d'Europa, juntament amb l'espanyol. Només calia passejar-se una estona per aprendre desenes dels mots que l'avi del senyor Mayor Oreja va prohibir que la seva família digués: jatetxea, hondartza, ogia, gaur, mesedez...(restaurant, platja, pa, avui, sisplau...). Quan vaig anar a l'oficina de turisme, fins i tot em van regalar –en assabentar-se que era de Barcelona– un petit diccionari basc amb traduccions al català.

L'escriptor irlandès Paddy Woodsworth, a The Basque Country (2007), explica que ETA es va fundar com a reacció a una percebuda amenaça existencial al poble basc, l'única solució a la qual havia de ser una insurrecció armada: una posició aleshores –1959– compartida per bona part dels seus coetanis. El gran canvi recent és que –sent l'univers basc més viu que mai– ara ni tan sols els bascos més radicals hi creuen, en aquest plantejament, i el rebuig a la violència s'ha generalitzat arreu. Per això, que Donostia serà la capital cultural d'Europa d'aquí a tres anys, als donostiarrak els sembla un motiu legítim d'orgull, siguin o no votants del partit majoritari al consistori. A la premsa conservadora espanyola, en canvi, el fet que Bildu serà l'organitzador principal d'aquesta efemèride, la convertirà en una celebració del terrorisme: “Kultura borroka”, en paraules de La Razón. Potser rebre tanta canya mediàtica basada en la més absoluta ignorància dels països insultats acabarà fent que bascos i catalans realment tinguem quelcom en comú. Certament, a Donostia, hi havia força adhesius a la venda en què es podia llegir “Euskal Herria i Catalunya, junts en el mateix camí”. D'ara endavant, per què no?