Mort d'un columnista
Joan Fuster va decidir plegar d'escriure abans que li arribés la mort biològica. “Imagineu que m'he mort”, deia. “Si m'hagués mort, segur que no em demanaríeu més articles”. I amb l'excusa de la seva mort imaginària, Fuster va aconseguir viure els últims anys fent el que més li plaïa: llegir. Llegia al llit. Tenia la tauleta de nit i tota l'habitació, i tota la casa, plena de llibres, piles de llibres. No es treia el pijama fins al migdia, per anar a dinar a la fonda de Sueca. Llegia amb pijama tot el matí i, a la vesprada, es tornava a posar el pijama i llegia més, fins a hores petites. A banda dels llibres deliciosos dels quals Fuster n'era l'autor, que han quedat catalogats i es poden trobar sense un esforç impossible en algunes llibreries i biblioteques del país, el que es va perdre amb la mort imaginària de Fuster van ser les columnes, les col·laboracions periodístiques en forma d'assajos brevíssims. Per mi, la mort d'un columnista, imaginària, primer, com la de Fuster, o biològica, com la de qualsevol altre de l'ofici, és una qüestió mal resolta per part de la nostra civilització tan predisposada a trobar solucions per tot.
La mort d'un intèrpret sempre deixa el consol de poder reescoltar les seves peces enregistrades, o més modernament, els videoclips. Les grans obres de la música clàssica es reediten, i fins i tot partitures de música antiga. Les obres mestres del cinema universal es poden visionar, tant de grans directors com de grans repartiments. Els quadres dels pintors de referència es poden revisitar en els museus i en exposicions. Fins i tot les grans obres de la literatura es poden rellegir. Tot aquest material intel·lectual perdura i fa pòsit després de la mort de l'autor, inclosos arts més inclassificables, com el futbol i altres esports, que deixen tall d'imatge per a delit d'afeccionats i programadors de televisió.
Però la mort del columnista mata alhora la creació. Ja sabem que les hemeroteques permeten la relectura i que, en alguns casos, llibres amb reculls d'articles, també. Però la vida de la columna diària, sovint, s'extingeix amb el naixement de la columna de l'endemà. Per això, i per moltes altres raons, la mort del columnista és més irreversible que la de cap altre creador.
