Camí d'estiu

Maria i Manolo han tornat a tirar cap al sud, al poble que els va veure néixer i que van abandonar per buscar com guanyar-se la vida fa més de quaranta anys. Aquesta vegada ho fan amb l'AVE i amb unes Samsonite plenes de regals per als parents, res a veure amb la maleta de cartró amb dues mudes i el cor encongit que es van endur quan van agafar el Sevillano. Cada estiu el mateix protocol: airejar la casa del pare i emblanquinar les parets de la seva infància. Després s'abraçaran amb els amics de sempre i dinaran a casa de la germana que no va emigrar perquè es va quedar com a penyora. Passen lentes les hores de la migdiada. A la nit prendran la fresca, parlaran dels absents i tindran un record delicat per a la Chus del Caño Jorge i el seu episodi de trencadissa del càntir a la filla del falangista. Entraran en matèria de futbol i d'això tan fatigós que és el fet de sentir-se català i haver de defensar dues pàtries, discutiran de la crisi. No hi ha manera, pensa Manolo. Només li surten els versos de García Lorca: “Qué ganas tengo que la tortilla dé la vuelta, que los pobres coman pan y los ricos coman mierda”. Quinze dies al poble que van preparant l'estada definitiva, després d'haver parit, patit i lluitat quotidianament en una altra terra que és ja la seva. La setmana entrant tornaran a Santa Coloma, perquè comença la festa major i es volen retrobar amb els fills i els altres amics de sempre.