Aquí també pot passar

El retorn a la normalitat després de les vacances es presenta amb una certa por i confusió. L'economia va caient costa avall lentament, l'atur millora només a pessigades, el consum no augmenta ni amb les rebaixes i les retallades en sectors socials com la sanitat són un fet que inquieta tothom.

Els governs prenen decisions que no es poden complir perquè l'àmbit de les seves actuacions està fora del seu abast i control. Ens trobem amb la paradoxa que molts governants estan decidint qüestions amb arguments en els quals
no hi creuen. Sempre he pensat que el president Zapatero hauria fet un bé
al seu partit i al país si el 10 de maig de 2010 hagués dissolt el Parlament convocant a continuació eleccions generals anticipades. Aquell dia començava el seu calvari en haver de prendre decisions que anaven en contra de les seves conviccions respecte a les retallades socials
que eren exigides per les institucions
financeres internacionals i pels seus companys de governs europeus.

Un dels problemes de l'Europa d'avui és la fragilitat dels discursos polítics que molt sovint s'aparten dels programes, de les idees i de les promeses fetes als electors abans d'anar a les urnes. La crisi financera ha fet perdre autonomia a la política, que va a remolc de les enquestes, del que insinuen els mercats, de les pujades i baixades de les borses, del temor
generalitzat en tots els partits de no perdre vots en les properes eleccions.

Sempre ha estat així, És clar, però
ara ens trobem que el distanciament entre les classes dirigents i la gran majoria de gent del país és cada vegada més ampli. Alhora, però, és cada cop més fàcil que el ciutadà faci arribar de manera directa als dirigents les seves queixes,
els seus problemes, els seus desacords raonats a les polítiques de les quals
creuen ser-ne víctimes.

El poder polític i econòmic està concentrat en les institucions representatives i en les empreses que administren
els diners i els interessos de tots. Però
el poder de l'opinió pública, del coneixement, de la crítica i de la qualificació
ètica dels actes públics està més democratitzat que mai.

És massa freqüent veure policies o soldats pegant a la gent. En nom de governs democràtics o de dictadures militars o populistes. Aquesta tendència a castigar la gent que protesta l'hem vist a diferents ciutats angleses en les últimes setmanes. El primer ministre Cameron ha hagut de pacificar els carrers d'algunes ciutats britàniques que s'havien convertit en un desordre espectacular amb violència contra els béns
i les persones.

Encara que no tenen la mateixa causa, també fa mesos que veiem com és molta de la gent que surt als carrers per protestar. Les qüestions són molt
variades. Primer es demanà la llibertat i s'aconseguí la caiguda de les dictadures a
Tunísia i Egipte. Després vingueren les revoltes de Síria i Líbia que han fet trontollar dos règims que semblaven inamovibles i que han causat fins ara uns quants milers de morts a mans de la policia o de l'exèrcit.
A Bahrein la situació és igualment inestable, alhora que el rei del Marroc ha
atorgat unes mesures aperturistes que fins fa poc eren impensables.

El més sorprenent és que aquestes protestes no tenen l'únic registre de
conquerir la llibertat. A Israel, posem
per cas, s'han produït manifestacions
de centenars de milers de persones
que demanaven simplement un habitatge digne i uns sous respectables. El
govern Netanyahu, amb tants fronts oberts interns i externs, ha hagut de nomenar una comissió per estudiar les
demandes dels manifestants.

Penso que el moviment dels indignats a casa nostra no és una excepció i respon també a la separació existent entre les classes dirigents i la majoria de gent
que pateix els efectes d'una crisi que era tan inesperada com dolorosa. Els utopistes del segle XIX havien somniat la desaparició del treball com una conquesta dels que se sentien explotats per la burgesia industrial. Cap d'ells no pensava que el progrés comportaria una desaparició gradual dels llocs de treball i que la bossa de gent exclosa acabaria sent la d'aquells que no només patirien la precarietat de les empreses sinó que passarien a la condició de marginats.

Un dels perills de la crisi que comença a ser massa llarga és l'augment dels marginats, d'aquells que no poden entrar o retornar al circuit social i laboral, dels immigrants
amb drets civils parcials, dels joves sense perspectives de feina a llarg termini, dels cada vegada
més nombrosos homes i dones sense sostre, dels que ni tan sols podran rebre prestacions socials mínimes per no caure
en la indigència.

El que més preocupa no és la falta de mitjans o
la pobresa crua. El més
inquietant per a tanta gent és haver sortit dels canals convencionals de la feina i la seguretat, estar fora del sistema, exclosos i amb poques possibilitats de tornar-hi a entrar.

El que està passant arreu del món, des dels Estats Units fins a la Xina i la vella i fins ara molt pròspera Europa, és el descontrol de la velocitat dels canvis que han portat a prendre decisions precipitades, a corre-cuita i sense esma, pensant més en el poder que un partit té en
el present que en les condicions adequades per impedir que cada vegada siguin més els exclosos i els marginats.

Es pot repetir a casa nostra el que
hem vist a Anglaterra, on el govern Cameron ha hagut d'adoptar mesures de seguretat que poden perjudicar seriosament les llibertats? És clar que pot passar, encara que sigui d'una altra manera i les circumstàncies siguin també molt diferents. La magnitud dels canvis que s'estan produint des de fa uns anys
arreu del món no els veurem fins que
haguem superat el canvi de rasant i s'hagin refet les polítiques socials per evitar que els marginats siguin majoria.