L'endemà del dissabte

Nens.

A casa meva mai no parlem en castellà; i mai vol dir mai. I no és pas perquè li tinguem mania, al castellà, no és pas perquè sabem, posem per cas, que el castellà no és sinó una llengua regional de la península Ibèrica imposada a Catalunya perquè la gent d'aquí –per manllevar les paraules d'un diari castrense que es van publicar el 1909– “parli espanyol, pensi en espanyol i es comporti com a espanyola, tant si ho vol com si no”. No. Si els únics idiomes parlats a casa meva són el català, l'anglès i l'holandès és perquè les circumstàncies ho han volgut i punt. Malgrat això i malgrat anar a una escola pública en què, naturalment, el català és la llengua vehicular, els meus fills ja tenen, als vuit anys, un domini més que acceptable del castellà. És més, diria que el parlen un xic millor que les llengües septentrionals dels seus pares.

I si això és així no és només perquè a l'escola ensenyen el castellà i l'ensenyen bé. És perquè fora de l'escola, a la televisió, als jocs informàtics, en les converses dels adolescents i en un munt d'altres llocs, existeix una immersió lingüística de facto en castellà. Catalunya –la Catalunya quotidiana, la que pul·lula fora de l'aula– ha estat immergida en castellà des de fa anys i panys: n'està amarada, n'està xopa, els xàfecs no paren i fins i tot així, hi ha qui desitja el diluvi final.

En part perquè vull que els meus fills creixin autènticament bilingües (de fet, en el seu cas concret, quadrilingües) i en part perquè prenc la defensa ostensible de la llibertat individual invocada per uns unionistes empedreïts disfressats de ciutadans del món i uns ultracastellanistes neguitosos disfressats de legalistes neutres –ja saben qui són– com un insult, una escopinada, a la meva intel·ligència (i posaria la mà al foc que no sóc l'únic) he estat mirant les opcions possibles per si de cas aquests polítics se'n surtin, amb la seva estratègia pseudojudicial. Em va donar una pista involuntària el senyor Rajoy, que no viu pas a Catalunya, quan va declamar, el dimarts passat: “Si ningú compleix la llei i les sentències, tenim un problema, que és que liquidem l'estat de dret.” Perfecte: liquidem-lo, doncs! L'estat, eh?, no pas el dret. El de decidir, vull dir, que, pel que es veu, s'ha convertit en l'únic que ens queda.