Any zero

El nacionalisme català necessita redefinir-se. Les noves urgències històriques (com ara les eleccions generals de la propera tardor o la resposta a la sentència contra la immersió lingüística decretada pel TSJC) no haurien d'ajornar ni un segon la crucial necessitat de dissenyar un projecte polític creïble i capaç de cohesionar la societat catalana. El nacionalisme català ha demostrat una gran capacitat reactiva contra les seculars temptatives d'un Estat que, ja sigui en dictadura o en democràcia, es ratifica com una amenaça permanent contra la integritat política, lingüística, cultural i, al capdavall, humana de Catalunya. Però el nacionalisme català presenta dèficits quant a iniciativa comunitarista. La prova és que encara no ha articulat i difós un projecte d'horitzó comú de la nostra societat, un projecte que pugui ser un màxim acord de mínims d'aquella part de la població constituïda pels ciutadans disposats a compartir un espai civil sense amputar les facultats de la democràcia. Es tracta d'una empresa difícil, perquè obliga a conduir cap endavant sense descuidar el que va apareixent pel retrovisor. En aquest sentit, per exemple, el nacionalisme català haurà d'afrontar un apassionant repte d'intel·ligència i coratge polítics. D'una banda, en cap moment no haurà de descuidar que a la Catalunya paral·lela als referèndums d'autodeterminació hi ha una massa de població catalanòfoba, dissimulada darrere el poderós maquillatge d'un espanyolisme sempre presentat com a raó natural, un espanyolisme que es pot materialitzar tant en les formes rudes de la ultradreta com en els arabescos d'una esquerra programada per oposar igualtat social a nacionalisme (català!, of course). D'altra banda, qualsevol actiu polític del nacionalisme català passa per abordar sense complexos l'estatus de la llengua castellana o la nacionalització dels nous catalans sorgits amb l'última immigració. També passa per desfer-se de prejudicis i acceptar que “sentir-se espanyol” a Catalunya no és, per defecte, una prova d'anticatalanisme ni tan sols d'antiindependentisme. Tot el que no sigui prendre la iniciativa i redefinir un preferible marc de convivència, derivarà només en resistencialisme, una actitud lloable i necessària, però avantsala d'un destí residual. És a dir, del final.