LA COLUMNA
Líbia: el gos i la ràbia
Muammar al-Gaddafi va morir com havia governat: violentament. El dictador libi no va poder envellir en una cel·la del Tribunal Penal Internacional: va acabar linxat. Després de passar els seus últims moments de vida demanant clemència, va ser sotmès al ràpid judici d'Al·là, que va ser implacable. No hi ha pietat per als dictadors vençuts, tot i que alguns aconsegueixen –ho sabem prou bé– acabar al llit d'un hospital envoltats d'un nombrós equip mèdic que fa la feina del botxí.
La mort de Gaddafi, crua, brutal i retransmesa a tot el món en imatges obtingudes per telefonia mòbil, va posar fi a 42 anys de tirania i vuit mesos de revolta, però no és cap senyal positiu, sinó que més aviat indica el llarg camí que Líbia ha de recórrer abans d'esdevenir una democràcia veritable.
Els crims i la megalomania de Gaddafi mereixien una sentència en nom de la humanitat, no pas un linxament sagnant a mans d'una multitud aïrada. Fóra bonic creure que, com diu la dita, mort el gos, s'ha acabat la ràbia, però no és així. La seva execució mostra com la primavera àrab s'ha tornat una tardor amarga. Ho podem veure en fets com ara la reivindicació de la interpretació més retrògrada de la llei islàmica (adoptada per les noves autoritats líbies) que fan els integristes, els assassinats de cristians a Egipte o els atemptats contra cinemes a Tunísia, que ha estrenat amb il·lusió el camí correcte de les urnes.
El final de Gaddafi hauria de servir als habitants de Síria, Bahrain, el Iemen i d'altres països que encara lluiten com a recordatori que un tirà pot romandre al poder durant 42 anys, però no pas per sempre. També hauria de recordar a la comunitat internacional que una cosa és ajudar un poble a alliberar-se d'un dèspota i guanyar accés a les seves riqueses, i una altra molt diferent aconseguir-li la llibertat.